Concòrdia? Democràcia!

Davant la situació que viu Catalunya, algunes veus, que presumeixen de moderació i equanimitat, reclamen recuperar una concòrdia suposadament perduda. Es tracta d’un discurs que, potser per aparentar equidistància, es vol situar en un terreny moral més que polític. Però el debat a la societat catalana és polític en primer terme ja que es tracta de decidir un estatus polític per a Catalunya. Si els fins són lícits, les qüestions morals es presenten en els mètodes, com ho són la democràcia i la no-violència com a formes de dirimir els debats polítics.

Però què volen exactament els que reclamen concòrdia a Catalunya? Concòrdia es una paraula que sona bé, com a quelcom desitjable, com un valor. El DIEC la defineix com l’estat d’harmonia que resulta de l’acord dels sentiments, de les idees, etc., entre dues o més persones. Ja veiem, per tant, que la concòrdia no és assolible de manera individual mitjançat un capteniment virtuós. La concòrdia és el resultat de quelcom que s’ha de donar de manera prèvia: l’acord entre les parts. Seria desitjable que la societat catalana, com tota societat, des d’una parella fins a la humanitat sencera, visquessin en concòrdia. Però també ens adonem que això només pot esdevenir-se des d’uns acords de mínims. L’harmonia absoluta exigiria un uniformisme impensable i segurament indesitjable. La concòrdia no pot ser un valor absolut. En la cèlebre pregària per la pau atribuïda a sant Francesc d’Assís trobem la petició: “On hi hagi discòrdia hi posi unió”, però no són poques les versions que presenten una petita variant: “On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat.” Vet aquí una clau interessant. La recerca sincera de la veritat és una actitud en pro de la concòrdia. Aquesta recerca és un camí per assolir acord en molts aspectes, però no en tots. Hi ha opcions que no depenen d’una veritat moral, sinó que són eleccions contingents.

El debat en què està immersa la societat catalana té una vessant de fets en què cal preservar la recerca de la veritat, davant de tantes deformacions i barroeres tergiversacions, però també té un terreny d’opcions lliures i legítimament diferents o oposades. La independència o la dependència no són opcions morals condicionades per cap veritat i per tant és ben legítima la discrepància o la discòrdia.

La concòrdia s’ha de fonamentar a trobar la manera de dirimir les diferències que es donen en tota societat humana, més que no pas a negar-les o sotmetre-les. En l’àmbit de la societat política, el respecte a les decisions justes i democràtiques és la forma superior de concòrdia. La via democràtica suposa que davant d’opcions diferents, però igualment legítimes, s’optarà per aquella que triï la majoria, tot respectant i protegint els drets individuals i col·lectius de totes les minories.