Toleràncies i noses

Per circumstàncies que ara no venen al cas, he rellegit la Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística que Modest Prats va escriure fa quasi 30 anys. Aquest opuscle, en paraules de Lluís Muntada, “va promoure un intens debat de fons i de conscienciació col·lectiva”. Va ser criticat i lloat, va ser comentat i discutit. Parlava, sense pèls a la llengua, de la llengua i de la seva pervivència en un entorn hostil, tot i la presència de les lleis que la protegien en els primers anys de la democràcia. En fa trenta, i les paraules d’en Modest ressonen amb la mateixa contundència que aleshores. “Els quaranta anys de dictadura”, escriu, “són tan terribles que, a hores d’ara, podem dubtar amb tota la raó del món si no ens han afectat d’una forma irreversible. Anys d’espanyolisme desaforat, en la seva versió visigòtica, imposat per uns mitjans repressius ben eficaços”. I continua. Parla del substrat sentimental que la dictadura va crear per tal que tots els espanyols participessin d’una mateixa idea, una maniobra que la democràcia, acabada d’estrenar (com qui diu), va refermar: “Penseu, per exemple, en el dogma, reconsagrat per la Constitució, de la unitat d’Espanya.”

La reflexió d’en Modest no sorprèn per la seva alçada literària o per la contundència dels arguments, sinó per l’actualitat d’un text de fa tres dècades. “En la legislació –i, per tant, en la pràctica política– es va deixar intacta la concepció unitària de l’Estat: hi ha una sola Espanya, una sola nació espanyola.” Les diferències, afegeix en Modest, “simplement es toleren, es consideren una nosa que s’ha de suportar”. Sembla escrit ahir. Amb l’afegit que ara ja vivim en el temps en què les toleràncies i les noses han arribat al límit de la seva elasticitat. Ja sabem del cert (si és que algú en dubtava) que tot l’entramat ordit durant la Transició tenia una frontera inexpugnable, als peus de la qual tots els altres conceptes (democràcia, respecte, drets humans) queien abatuts. Aquesta és la qüestió, ras i curt.