El PP i la resposta habitual

Tan bon punt va sortir de la presó de Neumünster, a Alemanya, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va fer dues coses: primer, exigir l’alliberament immediat de tots els empresonats sota una acusació falsa, la de rebel·lió, i, com ha fet des que es va iniciar tot aquest procés –en coincidència absoluta amb els dirigents d’ERC–, reclamar diàleg al govern espanyol. La paraula diàleg és la preferida entre els dirigents independentistes, ja que la sortida desitjada, des del primer dia, ha estat acordar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. La via unilateral va ser la triada per l’Estat espanyol en negar-se a negociar una sortida política a un conflicte polític, en un exercici antidemocràtic als antípodes del que va triar, per exemple, la Gran Bretanya amb Escòcia.

Puigdemont va tornar a instar al diàleg en la seva primera roda de premsa, a Berlín. De fet, va instar el govern espanyol a canviar de tàctica i a demostrar que està disposat a cercar una sortida política a un conflicte que ara ja és de primer nivell en totes les agendes europees, amb una primera acció: permetre la investidura de Jordi Sànchez, de qui la mateixa ONU ha defensat que té tots els drets polítics intactes i, per tant, tot el dret, legal, a ser president.

La resposta del PP, però, serà més repressió. Podria ser dissoldre el Parlament i l’autonomia, com corria pels passadissos d’aquesta trobada que han celebrat els populars aquest cap de setmana, podria ser una altra operació policial, podria ser... qualsevol cosa menys afrontar els fets i posar-se a negociar. Els governs europeus no s’han tornat pas independentistes, però no entenen com el govern espanyol ha pogut gestionar tan malament un conflicte polític. Fins al punt que ara el cas dels catalans els esclata als morros a tots i dona ales a altres moviments en un moment en què la Unió Europea viu una greu crisi, sobretot d’arrel democràtica. Les declaracions dels dirigents del PP insultant Europa perquè a Alemanya existeix la divisió de poders ja avancen el que ve: més tancament del govern espanyol i, aquí, més repressió. Caldrà persistir... però, sobretot, caldrà un pla.