Petits però grans

No fa massa temps em va venir a veure en Josep Pou de Serra de Daró per convidar-me a la celebració del 50è aniversari del Casal del poble. No us podeu imaginar l’alegria que em va donar pel fet que pensessin amb mi després de tants anys, tot i que em vaig esverar pensant el molt de pressa que ha passat el temps. Això els més grans ho diem sovint, però és que sembla que era ahir, de veritat. Sense tenir res escrit -–reconec que en això he estat un desastre total– sense tenir res escrit repeteixo, podria explicar en detall com va anar tot per aconseguir que un poble de poc més de cent habitants pogués aixecar un edifici que resolia totes les necessitats culturals i de lleure de tot un poble, o dos pobles perquè hi hem d’adjuntar els de Sant Iscle, que formen part del mateix municipi.

Normalment en llocs grans sempre resulta més difícil engegar projectes d’una certa envergadura i sempre es sol recórrer a l’ajuntament, encara que en tot hi ha excepcions. En la meva vida de capellà pràcticament sempre vaig tenir relació amb pobles petits, potser diria molt petits. I era impressionant la capacitat de la gent per llançar-se a resoldre necessitats bàsiques i no tant bàsiques per millorar la qualitat de vida. És possible que ara, mirat amb ulls d’avui, fins i tot no semblin importants coses que en el seu moment van tenir una importància extraordinària. En aquells moments no hi havia ni una Generalitat ni una diputació que pogués donar un cop de mà. L’Església era la que tallava el bacallà, i si no dieu-ho al jovent de Serra de Daró que van saber lligar-se el bisbe Jubany i a més d’aconseguir el terreny, un tros d’hort del rector, els va anar ajudant, de la seva butxaca, els deia ell, cada vegada que necessitaven diners per continuar l’obra. No els va fallar mai. Però ells no paraven de posar en marxa idees per poder recollir dinerons. Fins i tot recollien bales d’userda, que els regalaven els pagesos, i les venien.

Quan escric això no puc deixar de pensar en la construcció del local social de Tor, un poble del Baix Empordà del que us n’he parlat moltes vegades. El local el vam fer amb el que en aquell temps es coneixia com a prestació personal, que consistia en la participació de la gent, un o dos de cada casa, segons les necessitats, que feien possible que les despeses baixessin extraordinàriament. Com us deia de Tor, només vam haver de pagar el paleta, tot el demés sortia de la gent. Mentre un agafava el carro i anava al riu a buscar sorra un altre amb un vehicle mig atrotinar anava a la bòbila a buscar maons o teules.

En aquella època hi havia un avantatge, no es necessitaven gaire papers. Tot es podia fer de bona voluntat. Llàstima que hi havia qui abusava i feia trampes. Quan vam fer el local de Tor no recordo que demanéssim cap permís a l’ajuntament. Ni teníem cap paper que ens permetés treure terra del riu Ter de Verges. Hi anàvem, carregàvem el carro i cap a casa. De ben segur que si es necessitessin els papers que fan falta avui dia no s’hauria fet res del que estic parlant. El projecte del local de Tor el va fer el mateix paleta, en Pere Figuerola, i ja ho veieu, fa més de 50 anys que es va fer i s’aguanta dret com un gínjol. Estic segur que si haguéssim hagut de fer tots els tràmits que es necessiten avui dia per fer un edifici com els que en parlo, no hauríem tingut els diners per després fer l’obra. Bé, no m’interpreteu malament. Abans era així i sort n’hi va haver. Però també és cert que sempre és millor fer les coses bé. A Serra tenen un exemple, hi conviuen el local social i el poliesportiu que han estrenat no fa molt i que de ben segur que els ha costat força més. Cada època ha fet la seva història i per molts anys.