Espècie en vies d'extinció

Aquest exemplar que tenen a les mans té els dies comptats. Em diran: com tots els diaris que al vespre han caducat i que ara només aspiren al reciclatge, ja que no es fan servir ni per posar a terra quan plou, ni per embolicar l'entrepà, ni per a paper de vàter retallat a quadrets. Els diaris de paper són una espècie en perill d'extinció perquè a la crisi de vendes que ja teníem des dels anys noranta (aparició dels gratuïts i, més tard, d'internet), s'hi ha afegit la de publicitat (2008) i, ara, la disminució de la clientela per una qüestió vegetativa i les dificultats de apujar més el preu, que està molt per sota dels costos reals. Quina necessitat hi ha de comprar el diari si podem accedir als mateixos continguts gratuïtament a la xarxa, i no solament del teu diari sinó de tots els que es publiquen al país. La paradoxa de tirar-se pedres sobre la pròpia teulada queda curta en el cas de la premsa, perquè universalitzem de franc uns continguts que s'han hagut d'elaborar amb temps, dedicació i professionalitat, i en conseqüència que han tingut un cost humà i econòmic que algú ha de suportar. A més, fins quan podran suportar les empreses editores les competències deslleials de mitjans que aprofiten continguts aliens en molts casos sense ni citar la procedència? Una qüestió que requereix comentari a part és que avui ja hi ha més relacions públiques i caps de premsa que no pas periodistes exercint l'ofici en els mitjans tradicionals de comunicació. I farem un pas més que sustenten experts en periodisme: en la premsa escrita és on es generen més notícies, molt per sobre d'altres mitjans. No entrarem en percentatges però hi ha estudis que així ho demostren. Malgrat això van desapareixent capçaleres històriques a escala mundial, uns pocs grups monopolitzen el sector en grans corporacions, i la premsa independent comença a ser l'excepció que confirma la crisi.