Dimitir, aquell verb

Tres casos recents. L’alemany Karl-Theodor zu Guttenberg va dimitir el març del 2011. Era el ministre de Defensa i estava acusat de plagiar la seva tesi doctoral en dret. Un any més tard, l’abril del 2012, Pál Scmitt va renunciar com a president d’Hongria davant la sospita que havia copiat part de la seva, sobre els Jocs Olímpics. La també alemanya Annette Schavan ostentava la cartera d’Educació i Ciència quan va fer un pas al costat per idèntiques raons el febrer del 2013. La Universitat de Düsseldorf li va retirar el doctorat.

És evident que aquests exemples no han inspirat la presidenta de la Comunitat de Madrid en l’escàndol del suposat màster en dret autonòmic de la Universidad Rey Juan Carlos. Amb el creixent dubte de si mai l’ha fet, Cristina Cifuentes hi renuncia (!) i ho deixa clar: només plegarà si li ho demana Mariano Rajoy. Els populars, però, no tenen pressa. Tot el que ha anat transcendint de la mà del diario.es no els sembla prou rellevant. Ni que no aparegui el treball final de màster, ni que el tribunal que l’avalués no hagi existit mai, ni que algunes assignatures que té aprovades s’impartissin abans d’ella fer els estudis, ni que les firmes d’algunes actes estiguin falsificades. La mentida i la falsedat no serien motiu suficient perquè la presidenta de la comunitat de Madrid renunciï ni perquè el seu partit la faci renunciar. I es comprova, de nou: dimitir és un verb d’improbable conjugació a l’Estat.