Qui trenca Espanya?

No cal argumentar la legitimitat de la posició independentista a les democràcies modernes, ja que, els agradi o no als totalitaris espanyolistes, aquesta és legal, legítima i una opció política totalment respectable aquí i arreu d’occident. En canvi, sí que crec que cal una mica més de reflexió per justificar el perquè és legítim haver optat per vies unilaterals algun cop. Aquest debat no és teòric, ja que és un dels principals motius pels quals molts estats van donar suport a la posició del govern espanyol durant el mes d’octubre i és el principal argument de l’Estat espanyol: la llei és la llei.

Justificar que un grup polític pacífic i democràtic decideixi subvertir l’ordre constitucional no és banal, encara que ho hagi fet només simbòlicament. La democràcia requereix el govern de la llei. Però igual d’important és que aquesta llei es consideri legítima i sigui part d’un “contracte social” implícit que totes les parts considerin acceptable. Les societats democràtiques sobreviuen amb consensos i pactes, molts dels quals implícits, i un estat és un contracte social.

Per a una part important de catalans el contracte social es percep com trencat des dels poders de l’Estat: començant pels incompliments sistemàtics amb els governs catalans, l’atac a la identitat catalana, la violació de l’Estatut i l’abdicació de l’Estat (i no només del gobierno) de cercar cap solució negociada. Des del punt de vista de molts activistes, aquest contracte social també s’ha trencat per la via dels drets civils amb la criminalització de la dissidència, de la persecució de veus crítiques o de la creació d’un sistema legal ad hoc contra sectors polítics i ideològics. Realment qui trenca Espanya són els mateixos poders de l’Estat, trencant aquest contracte social.

La percepció fonamentada que tenim molts catalans i una minoria creixent de ciutadans de la resta de l’Estat legitima la desobediència pacífica. Quan ens acusen de colpistes, de subvertir l’ordre constitucional, de no respectar l’imperi de la llei, la resposta més clara és que qui ha trencat i violat Espanya i el seu contracte social és una part important dels poders de l’Estat espanyol i que l’obligació de qualsevol ciutadà que sent els seus drets polítics violats és oferir resistència de manera pacífica i organitzada i a vegades utilitzant la desobediència. Perquè una altra cosa que s’oblida és que qualsevol democràcia ha de contemplar que la resposta a la desobediència política i pacífica sigui mesurada, no amb delictes inventats (rebel·lió) o no demostrables (malversació) o lisèrgics (terrorisme), no com succeeix a l’Estat espanyol des de ja fa uns anys, que de democràcia comença a tenir només l’aparença.