Tribuna
Vull ser lliure
La precipitació de l’emigració del camp a la ciutat i la repressió franquista van comportar una ruptura en la tradició de cançó popular d’àmbit rural o urbà que interpretaven des dels Cors de Clavé fins a les cupletistes del Paral·lel. La recerca del cançoner tradicional realitzada per l’Obra del Cançoner Popular, que obviava les composicions més satíriques, també es veié frenada.
En el primer franquisme a les ràdios s’escoltaven peces tradicionals en veu de Gaietà Renom o Emili Vendrell. El 1955 la Joventut Obrera d’Acció Catòlica havia editat el cançoner Cançons a flor de llavi, on apareixien moltes cançons tradicionals, amb molt d’èxit. Va seguir Plantem cantant i Cançons de tramuntana. Als inicis dels seixanta la cançó d’autor d’inspiració francesa s’arreplega a l’entorn d’Els Setze Jutges, però un cop més Josep Maria Espinàs, explorant terrenys, publica el 1962 un EP de Cançons tradicionals. Quasi simultàniament l’Orfeó Lleidatà enregistra Cants espirituals, als quals en segueixen d’altres, empesos per l’obertura de l’Església arran del Vaticà II.
Àngel Fàbregues, exseminarista, llibreter de l’Hogar del Libro al carrer Bergara, crea el grup Telstar 33 amb els exseminaristes Jaume Arnella i Joan Soler Amigó, entre d’altres. I es dediquen a traduir i publicar cançoners com Uel.lé (1964), del qual es van vendre 26.000 exemplars, on es barregen cançons tradicionals catalanes, americanes i algunes de cantautors francesos o italians. Després vingué l’Iukaidí, amb èxit similar. Aquestes cançons circulen per les parròquies i els seus entorns de moviments escoltes i més enllà per la connexió entre corals i món excursionista.
És a partir de l’èxit popular dels cançoners que sorgeix la necessitat de divulgar-ne la música. Gabriel Jaraba a la producció discogràfica, procedent d’Els Tres Tambors, i Jaume Arnella a la direcció artística sota el paraigua de l’Hogar del Libro fan néixer els 4 Vents, com a segell discogràfic (1967). Mentrestant, joves com en Xesco i Joan Boix i Eduard Estivill havien estat als EUA com a estudiants i s’havien immergit en tot el moviment de cançó de protesta amb Pete Seeger, Joan Baez, Bob Dylan, Peter, Paul & Mary. I es dediquen a fer versions catalanes de les seves cançons.
Tots aquests corrents conflueixen als inicis del 1967 en concerts en universitats o focs de camp escoltes. Els unifica una manera de fer participativa, de proximitat, d’estil alternatiu diferent del que significava el món dels cantautors de la Nova Cançó. I en aquesta confluència hi havia folk nord-americà, cançó tradicional catalana, músiques del món, espirituals negres, música sud-americana o cançons d’animació infantil. Aquesta confluència de gèneres al Grup de Folk de l’any 1967 va provocar un esclat com una supernova. Durà un any i mig. El dia de l’Ascensió, el dijous 23 de maig de 1968, fou el Festival del Parc de la Ciutadella, fa 50 anys. Després de publicar dos discs Folk 1 i 2, el grup es dissolgué. Però les seves cançons ocuparen els carrers i les places de Catalunya en qualsevol manifestació clandestina, trobades de joves o excursionistes o misses progressistes. Algunes encara continuen en la tradició dels moviments juvenils. La història d’aquest moviment està ben documentada en el llibre El Grup de Folk. Crònica d’un esclat, de Ferran Riera Vives, periodista especialitzat en la música d’arrel. I avui mateix al Teatre Kursaal de Manresa, aquests 50 anys del Grup de Folk seran homenatjats en un macrorecital amb alguns dels seus components i dels seus seguidors.
Els temps polítics que vivim fan més actuals que mai moltes de les lletres d’aquelles cançons. Alguns desitjaríem que retornés als catalans la capacitat de cantar en públic en les manifestacions, als camps d’esports, al tren o a les trobades de bar, que d’altres societats no han abandonat mai, coses com: “Fins quan una roca podrà resistir abans que se l’endugui el mar. Quant temps un poble haurà de patir per manca de llibertat. Fins quan seguirà l’home girant el cap per tal de no veure-hi clar. Això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent.” “De bon matí els enemics, amb els ulls plens de son, quan el vegin, creuran que somien; per molt que ho vulguin negar s’adonaran que ja hi és, el dia que el vaixell vindrà. Aixecaran les mans demanant pietat, però no hi haurà res a fer; al fons del mar s’ofegaran com va passar al faraó, el dia que el vaixell vindrà.” “Tots junts vencerem. Tots junt vencerem demà, Oh! dins del meu cor crec fermament que tots junts vencerem demà. No tenim cap por.” “Lluitarem i aguantarem, no serem moguts! Lluitarem i aguantarem, no serem moguts, igual que el pi a prop de la ribera, no serem moguts!” “Vull justícia, ...No més porres, ...Vull ser lliure, vull ser lliure, vull ser lliure, ara mateix, ara mateix. I abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang, que amb Déu pugui viure en pau i llibertat.”