De set en set
Els ‘dillunes’ de ‘Ciutadanos’
Vet aquí un neologisme acabat de sortir del forn de les paraules reinventades: dillunes. Sí, efectivament, es tracta de la nova manera d’anomenar el primer dia de la setmana, fórmula encunyada per algú que de ben segur tenia el dilluns als dits i el lunes al cap.
Ara diran, els espatllaarticles, que això és una bajanada i de les grosses, una falòrnia, una nimietat. I no tindran raó, perquè llengües més altes han caigut sota l’embat de la parla invasora o han emmudit per la incúria i la deixadesa dels parlants. Cal estar atents als bàrbars que propaguen barbaritats lèxiques, de la mateixa manera que cal parar atenció a l’origen dels nous mots.
I d’on surt el dillunes? Doncs d’un correu de Ciutadans (o potser Ciutadanos?) enviat el passat 16 d’abril als periodistes amb l’agenda del partit per aquell dia. Que no n’hi ha per tant? Que és un simple error de mecanografia? El mestre de les paraules –Joaquim Maria Puyal, evidentment– pot jugar-se tots els pèsols del món a que la cosa és més complexa. Aquell que es passa el dia immers en un ambient procliu a deformar la realitat i estimant-ho tot menys allò que és seu, acaba deformant-se ell mateix i fent per manera que el seu medi i la seva parla acabi mutant a una dimensió irreal. L’autoengany i l’autoodi poden arribar a ser molt dolents i poden acabar causant molt de mal, a una llengua però també a tot un país.
Però que no cundi el pánicu, i que tothom estigui tranquil, i a la vegada, amatent, perquè caldrà fer front als dimartes, dimiércoles, dijueves, diviernes, dissábados i diumingos que de ben segur vindran després del dillunes, i caldrà fer-ho a base de posar-hi entenimiento, també collones i, sobretot, omplint-se fins al capdamunt de raones.