El carrer de Pepe

Ja m’hi he passejat. Carrer Pepe Rubianes amunt, carrer Pepe Rubianes avall. Vaig ser diumenge a l’acte d’inauguració que l’Ajuntament de Barcelona va incloure en l’anomenada primavera republicana, i que va tenir el record viu gràcies a la seva germana Carmen, nebots, l’Andreu Buenafuente, la Cristina Dilla, les vídues des del Jordi Parramon fins al pare Manel, des de la Maria Rosales fins a la Luci o la Rosana Torres, del Bozzo al Serrat, que va cantar el Seria fantàstic, Francesc Orella, el Joan Gràcia, i fins i tot l’esperit de Flavià assumit per Manel Fuentes o el cantant Èric Vinaixa, que va explicar com el va conèixer.

Vinaixa, que és de Miravet, amb ànim de saludar Rubianes al teatre Capitol, es va esperar un bon dia que acabés la funció fins aconseguir que el deixessin passar al camerino. I segons que explicava el jove cantant, allí hi havia, a més del Pepe, la Martirio i jo mateix, que vaig situar la concurrència allà on era Miravet. Just allà on ara sobreïx l’Ebre.

L’Èric ho explicava sota el primer sol de badar les pedres d’aquesta primavera i just abans de la manifestació al Paral·lel per demanar la llibertat dels presos polítics. Ada Colau confessava que no havia tingut el goig de conèixer personalment Rubianes, tot i que va estudiar filosofia com ell sabent que no s’hi dedicaria. Colau va dir que els que es dediquen a la política són, de fet, artistes fracassats. El nom de Rubianes, i el seu carrer que serà sempre nostre, fa cantonada amb l’avinguda Joan de Borbó. Bozzo només pensa a agafar un taxi per poder fer aquest joc de noms. Desplaça l’Almirall Cervera que, derrotat a la guerra de Cuba del 1898, ha vist com saltava el seu nom de la Barceloneta just quan es diu que si Espanya, amb les decisions dels jutges alemanys de no lliurar Carles Puigdemont, ha rebut una sotragada semblant. Una mena de desfeta del 98 però de l’era digital. Aquesta en què a més d’un jutge ja li hauria passat pel cap carregar-li un delicte d’odi a Rubianes, de tan foteta irreverent que podia ser. Aquesta boca d’infern que aniria tan bé per netejar l’esperit, rialla insubornable, per a temps de pulsió autoritària.