Inclemència

La casualitat va fer que la notícia em fos servida com el plat més amarg d’un àpat que, en el si d’un inquiet grup molt polititzat, feia en l’incert 1976: la policia havia disparat amb foc real contra treballadors refugiats en una església de Vitòria amb motiu d’una vaga. Primer, varen llançar gasos lacrimògens i, en sortir la gent del recinte eclesial, els anaven metrallant, amb el resultat de 5 morts, 60 ferits greus i centenars de lleus. Era ministre d’Interior Fraga Iribarne, el pròcer del PP tan admirat i enyorat pels seus prosèlits passats i actuals. El dictador feia mesos que era mort i Espanya volia agafar el camí del que després se’n va dir democràcia.

L’esmentat és un simple exemple (varen haver-hi molts altres casos de violència extrema) que s’ha d’evocar quan alguns ingenus –santa innocència!- qüestionen les afirmacions de Marta Rovira i del mateix president de la Generalitat referents a la violència màxima (amb morts inclosos, és clar) que hauria emprat l’Estat per controlar un moviment popular i massiu en defensa de les institucions del país. No vull passar per visionari però –i poso amics, coneguts i saludats per testimonis– fa ja anys que em resultava evident de tota evidència que Espanya ho faria tot, absolutament tot, decididament tot, enèrgicament tot, fins a les més extremes conseqüències, per impedir la independència de Catalunya.

Que així hauria estat deriva: a) D’una estructura mental espanyola, solidíssima, ancorada en l’inconscient col·lectiu més pregon i abissal, per la qual s’esdevé inimaginable que Catalunya pugui esdevenir subjecte de dret. El concepte de mutilación de la Patria ho exemplifica. El mutilat és qui ha perdut una part de si mateix, aquell a qui se li amputa un òrgan; òrgan que, com a tal, no té vida fora del cos a qui pertany. És irrellevant que aquest cos sigui manat per la dreta o l’esquerra; la noció de pèrdua i amputació és la mateixa. Quan, per exemple, els de Podem diuen que admetrien un referèndum vinculant i que, com a demòcrates, n’acceptarien els resultats, ho diuen des de la seguretat i tranquil·litat que aquest referèndum és impossible, com impossible és, en la realitat dels fets, modificar l’article 2 de la CE pel diabòlic mecanisme de reforma constitucional tan calculadament ideat per impossibilitar-ho en la pràctica.

b) L’altra raó, de naturalesa econòmica, deriva del fet que quan a algú li va la pell, fa el que pot, el que calgui, el que sigui, humà o diví, per la supervivència. I Espanya sap molt bé que, amputat l’òrgan català, mantenir-se com la Gran Nación de què fa ostentació Rajoy seria pura entelèquia.