Instants primaverals

Tot just fa una setmana i Sant Jordi ja queda lluny, sotmesos com estem a la voràgine de notícies diàries. Mentre alguns hem vist com s’enlairava la pila de llibres que voldríem llegir, d’altres han comprat o regalat exemplars que, a ben segur, no arribaran ni a obrir. Aquests dies també hem sentit la veu de dones editores, agents literàries o llibreteres cada cop més apoderades, que reconeixen que la lectura els ha canviat la vida, tant a àmbit personal com professional.

D’altres dones tenen poc temps per llegir, com la Rosi, que treballa en la indústria agroalimentària. La conec de fa temps i diu que no se n’acaba de sortir: és una dona de família empobrida, una de tantes treballadores que, des que es va acabar la crisi –oficialment parlant– té dificultats per poder mantenir l’economia familiar. Tot i això, s’ho pren amb tenacitat admirable. Em fa pensar en els cirerers que, passi el que passi, donen fruit abundant i, ben entrada la primavera, són un recordatori precís de la força de transformació que opera en la naturalesa. La mateixa força que actua en les dones, sobretot les que no tenen temps de mirar-se el melic. I ara mateix les flors dels cirerers han deixat pas al fruit, un granet verd que haurà de madurar al sol de maig, igual que les ganes de viure i d’autoafirmar-se.

La vida és tossuda: tot avança fent cas omís dels bloquejos polítics i emocionals; tenim ganes de bon temps i anhel de viure el present, sense traves. Però fa mal que tantes dones hagin de fer sobreesforços que no es veuen compensats socialment. Perquè malgrat els avenços, les desigualtats persisteixen. I el canvi de rols i de mentalitat s’està produint només en una part significativa de les generacions més joves. En el seu moment, Simone Weill o Polly Young-Eisendrath van parlar de la necessitat d’un despertar femení que adoptés nous patrons psicològics, que no volgués emular els rols masculins ni obeís a l’afany de control sinó a l’autoestima i l’experiència de ser. Rols que ens deslliurin de convertir-nos en víctimes del desig d’agradar o de relacions de parella destructives que no es basen en el respecte mutu. I per damunt de tot, una equiparació de sous, perquè no se segueixi perpetuant la diferència salarial que afecta tantes dones.

Aquests dies estic llegint a esgarrapades, quan la feina m’ho permet, Tots els contes de Víctor Català, d’un llenguatge potentíssim. A Diàleg prismàtic hi diu: “la revolució femenina contra l’esclavatge, contra la supeditació, que anys ha furgava orbament, a tall de taup, pel subsòl de la consciència universal, acabava de pujar a flor”. Va pujar a flor fa temps i ha anat fent el seu procés, malgrat les mancances de les polítiques igualitàries.

La injustícia sempre fa mal, sobretot quan no és reconeguda com a tal. I ens dol també quan la pateixen dones i homes del nostre país, exiliats o empresonats de manera preventiva, que són exemple de fortalesa i d’integritat personal. Vivim temps complicats, però compartim la fecunditat tenaç dels cirerers que broten.