El món groc

A França el color groc s’associa a la gelosia i la traïció; a la Xina, un film groc és una pel·lícula pornogràfica; a bona part de l’Àfrica, el groc és un símbol de la riquesa i de l’èxit; al Japó representa el coratge i a Tailàndia, la bona sort. A Catalunya és el color de la protesta contra la repressió, els presos polítics, els exiliats i el patiment dels familiars de tots ells. Per al ministre de Justícia, però, és un color “ofensiu”, tal com va dir fa poc al diputat Carles Campuzano, tot i que va afegir, en el més pur estil tailandès, que Campuzano tenia “molta sort” per poder portar un llaç groc. Per a la policia espanyola, el groc incita a l’odi i la violència i per tant, diumenge passat, els aficionats del Barça va haver de treure’s bufandes i samarretes tenyides d’aquest color provocador i llençar-los en uns bidons de plàstic. I per a un membre de Cs –filmat mentre arrencava llaços grocs amb ganes del mobiliari públic de Sant Andreu– el groc és un color “brut”. Ara bé, de tant fetitxitzar aquest color, les autoritats espanyoles i els seus acòlits no han fet sinó aconseguir que els catalans veiem tot el que és groc com un senyal de protesta –ni que sigui momentàniament– fins i tot quan no ho és gens, com en el cas de les M de McDonalds; o l’anunci de Benetton que comença dient “I am yellow”; o bé les jaquetes fluorescents de treball dels guàrdies de seguretat de l’estadi Wanda Metropolitano que vigilaven com els culers es desfeien de la seva roba groga.