L’amic Salvador Faig

Tinc a mà uns versos de Joan Salvat-Papasseit que diuen així: “Res no és mesquí, perquè els dies no passen; i no arriba la mort ni si l’heu demanada. I si l’heu demanada us dissimula un clot, perquè per tornar a néixer necessiteu morir. I no som mai un plor, sinó un somriure fi que es dispersa com grills de taronja.” Enceto aquest article amb uns versos perquè us he de confessar que em costa, i molt, fer aquest article. No el puc fer des de la fredor de les idees, a causa de la coneixença que tenia d’ell, en Salvador, i la seva família. Les emocions ens col·lapsen les idees a cada ratlla, a cada record en situacions semblants. La naturalesa humana ens mena cap a la mort inexorablement, però, arribats a aquest moment, els records s’amunteguen al fons del calaix de la memòria, ara més ordenadament, per importància i per la càrrega sentimental que els fa surar. Han estat gairebé quaranta anys de coneixença que desfilen pel meu pensament en un reguitzell acolorit de situacions. El vaig conèixer al càmping Vall d’Hostoles, al poble de Sant Feliu de Pallerols, just al peu del santuari de la Salut. És un càmping familiar, a tocar d’una piscina i, al seu temps, farà tres dècades, d’una hípica ja desapareguda. Al càmping, ens retrobàvem cada cap de setmana per descansar, fugir de la ciutat, donar espai als nens perquè es desfoguessin i fer-la petar. En Salvador era un bon gurmet. Li agradava cuinar, fer brasa, amb l’alegria i l’actitud positiva que sempre tenia, i amb l’escuradents a la boca mentre feinejava. Organitzador i col·laborador en activitats per a grans i petits, promovia àpats col·lectius que es feien amb la participació de la majoria dels estiuejants. Van ser molts anys de relació i d’amistat. Sé que ell va seguir anant al càmping quan jo, pels canvis en la meva situació familiar, hi vaig deixar d’anar. La nostra relació va canviar, però –i malgrat aquestes circumstàncies naturals– vam seguir coincidint en la meva etapa com a regidor a l’Ajuntament de Girona. Però la relació més continuada va ser amb motiu del tennis de taula. Aquesta era l’altra afició que compartíem. Ell, com a jugador primer i com a àrbitre després, va ser present en el món esportiu, del qual jo també formava part. Era la seva altra ànima. Vam coincidir com a jugadors al mateix club, l’AVAP, al soterrani de l’associació, a Vista Alegre. Combinava a la perfecció els entrenaments i les partides de botifarra, allà mateix, en un racó del local. Després, i fins al final de la seva vida, va dedicar el seu temps a l’arbitratge nacional i internacional. El tennis de taula gironí ha perdut en poc temps tres de les seves referències: Josep Gauchia, Rafael Gómez i, ara, Salvador Faig.

Però en Salvador era també una persona vinculada a Fal·lera Gironina a través de la seva dona, M. Àngels. Tècnic jubilat de l’Ajuntament de Girona, era una persona coneguda per la seva participació en totes aquelles activitats en què fes falta gent. Fins al darrer moment, va mantenir la relació personal amb aquells amb qui havia compartit moments importants a la seva vida, al càmping i en el tennis de taula. El seu caràcter ho feia més fàcil tot. Era irònic, subtil, bromista i transparent. No enganyava mai. El seu traspàs em va agafar lluny de Catalunya, i això em va tocar una mica més. Una maleïda sorpresa i una injustícia de la vida a la qual mai ens acabem d’acostumar. Però, més enllà de saber que tots ens hem de morir, ens costa acceptar que sigui per una malaltia injusta o per un accident inesperat. En Salvador va fer honor al seu nom, però no se’l va poder aplicar a si mateix. Quines ironies del destí. D’això que escric, de la vida i de la mort, en saben els seus familiars i els seus amics més íntims. I, per tot plegat, el recordarem per ser qui va ser i per la manera de ser-ho. Tanco igual que he obert: “I vosaltres, amics, perquè em vindreu a veure i ens mirarem feliços. Tot això bé m’espera si m’aixeco demà. Si no em puc aixecar mai més, heus aquí el que m’espera: vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.” (Tot l’enyor de demà, de Joan Salvat-Papasseit).