Buidar un pis

Hem buidat un pis. Ens han calgut més de dues setmanes de feina, a hores perdudes, des que vam entrar-hi per desmantellar-lo fins que vam emportar-nos les últimes caixes. Els primers dies són els pitjors. No sabíem per on començar. Anàvem d’una habitació a l’altra obrint armaris i calaixos, examinant els mobles per saber com anaven encaixats i poder-los desmuntar, sospesant què hauríem de fer amb els tapets brodats, les fundes de ganxet, les nines articulades comprades en un mercat de Venècia o de Tunis. Hi havia uns quants quadres penjats, d’un paisatgisme de làmina que entendria, i desenes de figuretes decoratives damunt les lleixes i el trinxant: un cigne de vidre, un gerro sense flors, el record de Pisa concentrat en una torre guerxa de la mida d’un polze, el de Toledo tot ficat en un plat metàl·lic rivetejat de banderetes i el pitjor retrat de la tieta que hagi vist mai imprès al mig, sense ni mirar a la càmera, amb gest de preocupació mentre furga a la bossa de mà, buscant potser el mocador, i una paret de maons de fons que podria ser de qualsevol lloc, fins i tot d’un solar abandonat. Obríem capses plenes de fotografies de viatge i bobines de pel·lícula en super-8 d’abans que enviudés, però ja no hi reconeixíem res, ni tan sols a ella, força més jove, tan espigada i elegant. En algunes hi sortia l’Albert quan era un nen, i les vam guardar a part. Això és tot. No hi havia res més que poguéssim aprofitar, encara que fins el més vell havia estat conservat amb gran cura. Tot es veia net, endreçat, decent, tal com s’escau als pisos on s’ha viscut dins l’ordre establert i no s’hi han permès més sobresalts que els obtinguts de llegir-se l’obra sencera de Danielle Steel, arrenglerada al mateix moble llibreria on es guarden els àlbums de fotos, els rebuts de la llum, els recordatoris dels difunts i les felicitacions de Nadal. Al final, quan de la casa només en queda l’esquelet després d’un saqueig, obres un calaix i sempre hi trobes oblidada alguna cosa. Aparentment és buit, llisca fàcilment, però al fons hi sobreviu un objecte petit, un botó, una pila, un caragolet de mar que ve rodolant cap a tu fins a ensopegar amb la vora, on s’atura amb un últim gemec, com de moneda falsa. Un soroll de peça sobrera i desaparellada. Obrint un d’aquests calaixos desolats, en una altra mudança, va venir bressolant-se damunt la fullola la maneta de guix d’una figureta del nen Jesús que havia pintat a l’escola i se’m va trencar. S’hauria de poder explicar bé, què signifiquen aquestes sobralles atrinxerades als calaixos; quina classe de previsió o de por supersticiosa empeny la gent a guardar-los, com les claus que ja no serveixen, com les dents de llet. Residus ínfims d’aquella part nostra que, clandestinament, es resisteix segles i segles a marxar.