Presos polítics i ‘fake news’

El passat 11 d’abril, en la sessió de control al Congrés dels Diputats, el diputat del PDeCAT Carles Campuzano es dirigia al govern espanyol per recomanar-li que, després de la decisió del tribunal alemany de Schleswig-Holstein de rebutjar el delicte de rebel·lió i deixar en llibertat el president Carles Puigdemont, era el moment “per rectificar, per alliberar els presos polítics, obrir el diàleg polític i assumir responsabilitats”. Amb una teatralitat digna de millor causa, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, responia indignat: «Tiene usted mucha suerte porque puede venir a esta Cámara con ese ofensivo lazo amarillo que quiere decir que en España hay presos políticos; en todo caso, ¡son políticos presos!» Per acusar a continuació els independentistes d’estar «haciendo un gran daño a la democracia [porque] en España hay separación de poderes, ustedes eso no lo entienden y así les va».

Que a l’Estat espanyol hi ha polítics presos és d’una evidència absoluta. Hi ha polítics presos per xoriços, per corruptes, per operacions urbanístiques fraudulentes i per tota mena de delictes relacionats amb l’ús –l’abús en realitat– del poder per lucrar-se personalment o per finançar il·legalment el seu partit. Només cal veure les files del PP i la quantitat de dirigents investigats i àdhuc empresonats. Però aquest no és el cas dels polítics catalans empresonats a Estremera, Soto del Real i Alcalá-Meco, que són presos polítics. Ho són perquè l’acusació que pesa sobre ells no és altra que la d’haver permès que els ciutadans de Catalunya poguessin expressar lliurement el seu vot a les urnes. Bé, de fet, l’acusació, segons la imaginativa instrucció del jutge Pablo Llarena, és de rebel·lió, delicte que implica l’ús de la violència, que, com tothom sap, l’1-O només van exercir-la les forces de seguretat de l’Estat. Però vet ací que el Tribunal de Schleswig-Hostein no ha admès a tràmit l’euroordre pel que fa al delicte de rebel·lió en el cas de Carles Puigdemont, per considerar que no va haver-hi violència ni, per tant, delicte de rebel·lió. En conseqüència, segons indica el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo, el tribunal alemany considera que la instrucció de Llarena es fa sobre un delicte imaginari i, per tant, seria “una instrucció nul·la de ple dret per vulneració de drets fonamentals... [i] és d’una deformitat constitucional difícil de superar”. Tampoc va haver-hi, segons els informes d’Hisenda i del mateix ministre Cristóbal Montoro, malversació de fons públics destinats al procés. La conclusió és molt clara: Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Josep Rull, Carme Forcadell i Jordi Turull no haurien de ser a la presó i, per tant, són presos polítics, de la mateixa manera que a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia hi ha en aquests moments exiliats polítics catalans.

La qüestió a HORES D’ARA ja no és només la independència, sinó la democràcia. La judicialització del conflicte català, les restriccions a la llibertat d’expressió –sentències a rapers, prohibició de les samarretes grogues–, la censura –cas Arco i la retirada de l’obra de Santiago Sierra–, la penalització de l’exercici de llibertats bàsiques –llei mordassa de juliol de 2015–, etc., impliquen un deteriorament dels valors democràtics que desdiuen totalment l’afirmació del ministre sobre la separació de poders. I, encara, sentències com les de La Manada evidencien que la justícia espanyola pateix un mal de fons que ve de lluny i que té a veure amb la pervivència en determinats àmbits judicials d’actituds poc democràtiques. Ho defineix encertadament en una piulada la cap de premsa dels Mossos d’Esquadra quan escriu “el problema no és un jutge ni el vot particular... El que falla és el poder judicial”. I és clar, es sacrifica el missatger i es destitueix una excel·lent professional com Patrícia Plaja.

Presos polítics, exiliats, retrocés democràtic, persecució de la dissidència i de la llibertat d’expressió, censura, repressió del dret a decidir... La situació és extremadament greu, compromet el futur i amenaça amb una regressió irreversible. Cal una reacció ciutadana contundent, transversal, plural, en defensa dels valors democràtics i dels drets humans. En definitiva, la veritable lluita, aquí i ara, és per les llibertats i per viure en llibertat. És la lluita per uns valors que permeten establir complicitats i teixir aliats per damunt de les fronteres, perquè són valors universals i compartits per tots aquells que aspiren a un món millor on no hi hagi presos polítics ni tinguin cabuda les fake news del ministre de torn. Bona lluita del primer de maig.