El 28-F a la Garrotxa

Diumenge que ve hi ha una nova tongada de pobles nostrats amb possibilitat de votar el dret a decidir sobre el propi país; a la Garrotxa són cinc, entre els quals el meu. Ara parlo de forma purament personal i, per tant, tant com vulguin de discutible; però un servidor no entendria que, tenint l'oportunitat de votar sobre el que volem ser i com ho volem ser, la deixés perdre. És clar que en aquest món hi ha de tot, i la llibertat (encara) és o hauria de ser una qüestió intangible, sagrada. Fa ben pocs anys, no imaginava ni de bon tros que un dia podria votar sobre una qüestió relacionada amb la independència del meu petit país, i vet aquí que se'n presenta l'ocasió, cosa increïble fins abans-d'ahir, com aquell qui diu. Meditant sobre el tema, sembla com si el nostre procés històric estigués marcat, curiosament, per un ritme de cinc-cents anys. De l'any zero fins cap al 500 vam ser un país romà, com ho era tot el Mediterrani. Entre el 500 i el 1000, ens surten diverses opcions: la primera fase visigòtica, vam poder ser part de la monarquia hispànica de Toledo, del món musulmà, i una província del món europeu carolingi. Pels volts de l'any 1000 les possibles vies van fracassar i s'obrí un nou període de 500 anys amb els comtats units, la Corona d'Aragó, l'expansió mediterrània, la maduresa d'una llengua i una literatura, un art i una societat que ja caminaven sols. Cap al 1500, ens incorporem a la monarquia hispànica dels Àustria, després, la dels Borbó, i anem fent la viu-viu a remolc i fins ara. És evident que a partir del 2000 (any més any menys) som en un nou moment frontissa, amb la crisi dels estats creats a l'edat moderna i renaixement de nuclis nacionals, parlem d'independència sense tabús, hi ha l'assaig d'una supraorganització europea, etc. A veure si ara ens en sortim d'una punyetera vegada. A la llarga, és clar. Tenim 500 anys de coll.