Cantar la palinòdia

Amb la crisi econòmica com a convidat renitent ben instal·lat a casa i totalment immersos en plena campanya preelectoral, el conseller d'Educació ha remogut les plàcides aigües del seu partit –no sabem si per tranquil·les o per moribundes– amb unes declaracions prou sensates. Va venir a dir una cosa que tothom veu, i és que, després de vuit anys d'un govern d'esquerra-catalanista-de-progrés-ecològic-i-sostenible, estem en un canvi de cicle polític que no necessàriament passaria per una tercera edició d'un govern tripartit, aliança política que el nostre honorable conseller va qualificar d'«experiment i artefacte inestable» del qual els nostres ciutadans diu que se'n senten «fatigats». Com era previsible, les reaccions a les paraules maragallianes no es van fer esperar. El nou líder d'Iniciativa, Joan Herrera, amb maneres d'alumne repel·lent, va saltar de seguida a retopar el mestre, més atent a la brossa de l'ull aliè que a les dues grans bigues que tenen permanentment instal·lades en les seves dues conselleries. ERC, més prudent, va fer l'orni i va fer veure que no sentia res. No cal dir que el soroll de cadires, per no dir de sabres, del PSC, com en la millor època del president Maragall, se sentia a una hora lluny del carrer Nicaragua. No content amb això, el conseller hi insistia amb una nova tanda, ara sí, de dinamita pura acusant el seu mateix partit de no tenir un projecte de país. Això sí que era greu. Evidentment, el president Montilla, que pot ser un eficient element de l'apparàtxik socialista però un pèssim líder en temps de crisi, va cridar a Palau el conseller díscol i el va fer retractar. Sempre m'ha semblat pueril aquesta manera de tancar les crisis polítiques, bàsicament perquè les trobo poc franques. Ja sé que les formes són importants en el joc polític, però potser hauríem de buscar altres maneres més sinceres de cantar la palinòdia.