De la crisi de l’Estat

“La supremacia d’un grup social es manifesta de dues maneres, com a «dominació» i com a «direcció intel·lectual i moral». Un grup social exerceix la seva dominació sobre grups adversos que tendeix a «liquidar» o a sotmetre, fins i tot per la força de les armes, i dirigeix els grups que li són propers o aliats. Un grup social pot, i fins i tot ha de ser, dirigent abans de conquistar el poder governamental [...]; després, quan exerceix el poder, i fins i tot quan el té fortament a les mans, esdevé el grup dominant, però també ha de continuar sent el grup dirigent.” Aquestes línies d’Antonio Gramsci són el pretext per posar damunt la taula una qüestió que molta gent es planteja sense trobar la resposta adequada: ¿com s’entén la cadena de despropòsits de l’Estat espanyol? ¿Són meres equivocacions del seu govern minoritari, incapaç de refer les aliances al si dels grups dirigents, mentre va perdent pel camí la seva capacitat de dominació? ¿O es tracta d’un problema més profund, que afectaria la legitimitat del mateix Estat i obligaria a una recomposició social per fundar un nou grup dirigent?

En el cas que es tracti merament d’errors, bastaria substituir els actuals governants del PP per uns altres de tarannà pretesament modern i renovador, l’eficàcia dels quals es basaria més aviat en la debilitat constructiva de l’adversari que no pas en una energia profunda i genuïna; en conseqüència, estarien lligats a una situació concreta, quan les forces en lluita –PP, PSOE– no poden representar una autèntica voluntat reconstructora i l’Estat estaria en risc de descomposició. En aquest sentit, per exemple, Ciudadanos, una força subsidiària i marginal, fins abans-d’ahir, als grups dirigents tradicionals, està aprofitant la crisi de dominació sobre Catalunya per atiar la catalanofòbia i portar al paroxisme la defensa de la unitat d’Espanya com a bagatge electoral a un any vista (la posada en escena de Manuel Valls per Barcelona, en clau frontista, respon a aquest criteri).

Però em sembla que som davant d’un problema de legitimitat –com està succeint, sense anar més enllà, amb l’aparell judicial–, en el qual els recanvis de personal no bastarien per recuperar la malmesa condició de l’Estat. En aquest moment, els fronts oberts són importants en quantitat i qualitat: afecten persones, estructures i discursos; minen prestigis, aparells i lògiques. La temptació autoritària ja és autoritarisme pur i dur, en forma de llei no promulgada de defensa de l’Estat, amb una actitud desinhibida del complex policial i jurídic, en tots els àmbits de la vida civil, social i política, contra les llibertats, que retrotrau a l’època incerta de l’anomenada transició. La interpretació arbitrària de la llei mena a ordenar la retenció d’ostatges en presó per garantir el domini de l’Estat sobre Catalunya. La facúndia policial del ministeri del ram afavoreix la imposició al carrer d’una violència estructural, amb bandes expressament creades i finançades per generar por entre la població. La irresponsabilitat educativa del ministeri del ram sota l’article 155 permet de crear un estat d’opinió des de les més altes instàncies per convertir en víctimes les forces repressores, encara que sigui per subrogació parental, com a l’institut de Sant Andreu de la Barca. M’excuso de no abundar en la contaminació de claveguera que sura en judicis com el d’Altsasu o que difon la pesta masclista amb la sentència de la Manada: quan es retorça la llei fins a límits propis de societats en estat de descomposició, la tasca educadora dels aparells de l’Estat frega la barbàrie intel·lectual i l’abominació moral. Amb aquest panorama, només l’ascens de forces dinàmiques efectives, vull dir que manifestin una presència activa i organitzada, podria renovar els grups dirigents i permetre una refundació de l’Estat. (Fins ara, Podemos, que voldria ocupar i rejovenir el casalot amb personal nou, procedent dels intel·lectuals que ha produït l’activisme del 15-M, només subjecta les forces emergents amb una verbositat hipnòtica, però no les dirigeix.)

Ara bé: mentre la crisi de Catalunya no es resolgui en termes veritablement democràtics, és a dir, admetent l’existència d’un subjecte polític català diferenciat de la marca d’Estat espanyola, la resta d’actuacions dels actuals grups dirigents, o possibles substituts, patirà dels mateixos errors i contaminarà, sota el pretext de la defensa de l’Estat, totes les actuacions, en tots els àmbits, i a tots els aparells, amb servidors públics i privats inclosos.