Contra ETA vivien millor

ETA anuncia que es dissol i els polítics espanyols surten a fer declaracions amb cara de pomes agres. Ves per on, tants anys de parlar en nom de les víctimes del terrorisme i ara, quan es confirma que el conflicte violent desapareix del País Basc, sembla que no els acabi d’estar bé. D’aquesta competició frenètica que hi ha a Madrid per veure qui s’emporta la medalla d’or de l’autoritarisme i la copa d’Europa de la intransigència en queda molt lluny l’exemple d’Irlanda del Nord, on s’està treballant, malgrat moltes dificultats, per cauteritzar les ferides que han supurat durant dècades. Dic dècades però podria dir segles, si tenim en compte que els plans de colonització de l’Ulster es van posar en marxa a inicis del segle XVII i que l’afany expansionista anglès és molt anterior. Mentre que la reina Elisabet i Martin McGuinness s’han pogut donar la mà, tot i tenir motius suficients per no fer-ho, a Espanya es continua tractant Arnaldo Otegi com un empestat tot i els seus esforços per canalitzar la lluita independentista per la via estrictament política. Es deia abans que sense violència es podia parlar de tot, però ara el que es procura és que no es pugui parlar de res. Per això es fa cara de pocs amics per referir-se a la que és, inqüestionablement, una bona notícia. Per això, també, cal inventar-se terrorisme, rebel·lions violentes i sedicions tumultuoses allà on no n’hi ha. Perquè quan es tracta de parlar de tot s’ha de persuadir i argumentar, i això fa mandra. No només perquè requereix un esforç, sinó també perquè potser no tens res que convenci per oferir. “Contra Franco vivíem millor”, va dir Vázquez Montalbán per criticar l’actitud d’una determinada esquerra. Sembla que ho haurem de reconvertir en un “Contra ETA vivien millor”: els anava bé per treure a passejar la bandera, atacar la dissidència i manipular el joc parlamentari. Ara ho fan igualment, però necessiten una mica més d’enginy. Ben pensat, tampoc gaire.