Enfadats per la fi d’ETA?

La Villa Arnaga que el creador de Cyrano de Bergerac, Edmond de Rostand, va convertir en retir a Cambo-les-Bains (País Basc francès) obre avui les seves portes i per un dia no com a museu de l’escriptor, sinó per acollir la fi d’ETA com a organització armada. Què s’hauria dit d’aquest dia el 1980 que va acabar amb 93 crims? Què s’hauria dit d’aquest dia el 16 de març del 2010 en què el policia francès Jean-Serge Nérin esdevenia l’últim assassinat? Hi ha massa dolor en aquesta història per aflorar alegria, sobretot per a qui plora un ésser estimat, i queden veritats i peticions de perdó pendents, però ningú no hauria imaginat que l’Espanya oficial exigiria a tots viure el dia d’avui més enfadats que si ETA matés.

Perquè –perdó per espatllar el final– avui no s’escoltarà cap veu del govern espanyol ni de Ciutadans expressar alleujament. I ningú com el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, sintetitza l’aberrant evolució d’un discurs oficial inimaginable als anys vuitanta i noranta. “Primer van voler doblegar-nos amb assassinats i l’extensió de la por i no ho van aconseguir. Després van voler obtenir beneficis per deixar de matar, i també van fracassar. Més tard fan un suposat desarmament que és un paripé”, diu Zoido davant la fi d’ETA. Assassinar, deixar de matar i un paripé brollen de Zoido en peu d’igualtat. “I que ETA hagi de recuperar Josu Ternera per a la decisió...”, afegeix Zoido. De debò creu Zoido que a un regidor d’Andoain que mirava sota el cotxe cada matí li importa si qui abaixa la persiana de la por és Josu Ternera o algú altre? “El govern està amb les víctimes”, dirà el portaveu Méndez de Vigo com si les víctimes només existissin en abstracte i ell les cuidés sense identitat per no haver d’escoltar què pensen i senten Núria Manzanares, Enric Vicente o Jordi Morales. O no sap el govern que el seu fiscal fereix les víctimes quan exigia 20 anys de presó als etarres del cotxe bomba d’Eduardo Madina i ara exigeix 60 anys per la baralla de bar d’Altsasu? Un dia del 2020 el PP i Ciutadans governaran Espanya i canviaran la història per un conte en què hi ha víctimes abstractes que pensen igual i ningú no va negociar amb ETA ni va acostar presos (i menys l’Aznar del “movimiento vasco de liberación”), però sempre hi va haver l’esperança de viure un 4 de maig del 2018 com el d’avui a la casa de Rostand.