El teu francès

L’anestèsia que no veus que m’inocules nodreix la meva capacitat d’evaporar-me. Amb el sol ple, l’estupidesa m’ennuvola la intel·ligència. Et sento parlar de caramels explosius en francès i salto al Je t’aime de la parella més sexy de la història. Encenc el llum de dins, aquell llamp que em predisposa. Pertanys al cercle exquisit dels qui, com diu Santi Balmes, ho fa fàcil i aconsegueix que flueixi bé. Algú em mira amb desig mentre tu parles en la llengua de Baudelaire. Faig el cor fort per no escoltar-te. Em tapo les orelles com una nena de tres anys atabalada per dues ambulàncies amb la sirena a tot drap. Veus un cec que s’atura. Et sembla que mira el cartell? Ric entotsolada, te n’adones i em dius malparida amb un somriure als llavis. Hi perdrem bous i esquelles, en aquest vodevil que anomenen vida. Però hi guanyem el so sibilant dels assortiments de saucisssisses i la dolçor impossible dels carquinyolis avec ratafia liqueur. Amb la meva gerreta de Grevensteiner, penso que bé que funcionaràs com a record. La vida ens ha volgut tallar les ales de la puta felicitat, oi? Però, saps? Brillem massa i estem prou ben acabats per sumar-nos als hikikomoris del planeta. Llegim l’Hagakure, sí, però fem-ho al carrer, a dos mil metres d’altitud, davant del mar, sobre una clapa de neu verge o xarrupant una orxata. Tu que pots, fes-ho a les sis del matí: veuràs el sol i la lluna en un únic parpelleig. Allà decidiràs cap a on enfocar aquests ulls tristos que volen deixar d’estar-ho. Enyoro el teu serrell i la teva rosa blava. Idiosincràsia, estètica. M’agrada posar-me de puntetes quan m’acomiado de tu.