El passadís

Arriba un dia que la premsa esportiva no té notícies i es posa a discutir sobre si el Madrid ha de fer el passadís al Barça en reconeixement del seu triomf en la lliga, com si no hi hagués res més important de què parlar. Com que el debat s’embranca i pren dimensions èpiques, un columnista que es valori no pot esquivar el tema. Així doncs, caldrà enfangar-se en la discussió.

Proposta: Si finalment els jugadors blancs no volen aplaudir els seus rivals –com així sembla que serà–, se’ls podria donar una lliçó d’esportivitat i fer-ho al revés. Que siguin els del Barça els que facin el passadís als seus col·legues del Madrid i els aplaudeixin, per exemple, pel mèrit innegable d’haver arribat per tercer any consecutiu a la final de la Champions League.

Posats a donar lliçons, i a reconèixer els mèrits dels altres, se’n podrien fer més, de passadissos, no només en l’àmbit futbolístic. Per exemple, es podria aplaudir fervorosament Enric Millo, pel mèrit de governar el país sent el partit menys votat i per la dignitat amb què porta el càrrec de saludaministres. I també es podria aplaudir Inés Arrimadas pel mèrit de seguir parlant del procés quan “el procés està mort”i per la seva elegància en vestir l’uniforme tribal a la Fira d’Abril. Ep! és el seu Vargas Llosa que parla de tribu quan es refereix a qüestions identitàries. I encara un últim concert de palmells batents per a Manuel Valls, perquè aquell que ha viscut en el luxós París necessitarà l’escalf de la gent per no deprimir-se en una Eurodisney de segona divisió, com és aquesta Barcelona.

A tots ells el passadís i l’obsequi d’un fort aplaudiment. Ah, i després de l’homenatge, a guanyar-los sense pietat, 5 a 0 al camp, i 10 a 0 a les urnes.