Relat

Temps difícils per prosperar en el diàleg. Vivim la pugna per guanyar el relat i, en la batalla de les idees, no tothom parteix des del mateix nivell, ni tan sols des de la mateixa situació de domini. Talment, l’aparell de l’Estat és poderós i disposa dels altaveus necessaris per intentar imposar la seva veritat. O la seva mentida. L’1-O l’independentisme va fer un pols a l’estat, malgrat l’alta administració no va acceptar el repte. Potser cap dels dos bàndols no va preveure exactament què passaria l’endemà, però la seqüència dels fets deixava clar que ens havien endinsat en un camí sense retorn. Les institucions estatals es van sentir humiliades per la raó d’uns fets inqüestionables, només contrarestats per la força bruta i la mentida més barroera. Les imatges, a bastament reproduïdes, situaven el relat al bàndol sobiranista, que encara creia en la democràcia participativa.

Negant l’aconsellable procés de seducció, les forces estatals optaren per jugar a rebaixar el nivell democràtic. Els poders executiu, judicial i policial jugaren les cartes d’un relat figurat i una actuació repressiva. Amb els mitjans de comunicació controlats, el relat unionista quallà en una bona part de la societat espanyola: l’odi i el terrorisme s’havien apoderat de Catalunya i calia una dura actuació quirúrgica. S’havia de tallar l’adoctrinament (?) dels joves i uniformar una societat rebel. Els catalans havien d’estar sotmesos, com tantes vegades a la història.

Aquí estem. I, malgrat alguns errors d’apreciació, el poble català té un relat sòlid. Europa el comença a entendre. Ara només (només!!) es tracta de saber mantenir i reforçar el nostre relat, amb les estratègies que calgui i amb la mirada al futur.