opinió
Navegar, navegar...
Una de les característiques d’un poble que vulgui ser-ne vertaderament, de poble, és la unitat. Les diferències entre uns i altres sols haurien de ser físiques, tals com sexe o edat. La intel·ligència és un bé adquirit sense posar-hi intenció o treball. Es posseeix per usar-la i no pas per esgrimir-la. A les persones intel·ligents se les ha d’esprémer per treure partit de la seva propietat cerebral en bé de la humanitat, i no pas d’ús propi solament. I finalment la propietat. És fastigós, antinatural i execrable gairebé, que les propietats, riqueses, dominis i futures situacions testamentàries facin de les persones dites sers privilegiats i se’ls atribueixin honors, tractes de favor, respectabilitat i distància. No parlo –no cal– de la dita aristocràcia rància de la qual queden mostres, la monarquia, per exemple. Es consideren superiors als altres mortals no pas solament en riqueses. No els agrada ser allistats, sumar o restar en cap aspecte. Ells creuen que són diferents de la resta dels humans. En realitat ja ho han estat per la gran quantitat de malalts i retardats mentals i físics i d’altres varietats miserables, produïts tots ells pel fet d’aparellar-se i casar-se cosins amb cosins que, tal com és sabut, dona un índex elevadíssim de descendència subnormal. En l’últim segle s’ha produït un canvi favorable i han disminuït molt les bodes –pactes– familiars. A les terres espanyoles encara en queden exemplars visibles, però.
Tot aquest complex reguitzell de variants, en percentatges públicament no valorats, sumat a les persones corrents en tots els aspectes, formen el que es diu habitualment amb la boca plena poble. Així se sent en actes públics: “Poble de tal... o poble de qual!”, o la versió menys genèrica de “ciutadans de tal...!” En aquest moment no queda ningú amb el cap sencer que en una reunió a casa nostra tingui encara collons de dir: “¡Españoles!”
Queda la samfaina d’emigrants en augment que ha començat a treure el nas des del punt de vista cívic i ho farà en el polític en alguns llocs on voreja –o supera– la majoria. Un emigrat de Múrcia o Albacete no s’assembla a un d’africà. Però entenen que ajuntar-se els és bo. Ja s’ha notat en moviments municipals.
Els nostres polítics pro independència i república –o a l’inrevés– han d’aconseguir unitat o mai, he dit mai, aconseguirem res. Si ara un sol líder amb una curta preparació, coneixements limitats i intel·ligència dubtosa ens té aquarterats, què passarà si ens posen un militar, polític, culte, valent, madrileny, castellà i espanyol? La unió de la qual alguns líders polítics presumeixen no existeix. És en el que s’ha de treballar. Convèncer de primer i actuar. És necessari. Gairebé tots els polítics parlen de qui, quan haurien de parlar de què. Pensen en ells o en el partit i deixen en segon terme el poble acarat amb un problema de supervivència. Primer Catalunya: després els catalans!