Bella figura

Cada any, abans de començar l’anomenat bon temps, en els diguem-ne països civilitzats hi ha un debat estètic i més o menys moralitzant al voltant de la figura corporal (sobretot femenina, un fet objectiu). És una cosa gairebé existencial: semblar-ho o no ser-ho, aquesta qüestió encaparra molta gent, incita a penitències i abstinències ben poc cristianes. En descàrrec de tots els turmentats/turmentades per la línia corporal, una cosa tan supèrflua i accidental, cal reconèixer que una de les plagues que enverina la nostra societat (entre moltes altres, és clar) és la del jovenisme, i perdonin la paraula, una doctrina tan simplista com falsa, que ens vol fer creure que engreixar-se és envellir i estar prim, ser jove.

La primavera és el tret de sortida per una cursa cap a la primesa, amb l’eclosió sempre recomençada dels règims alimentaris. I així avui, quan la meitat del nostre planeta s’està morint de fam, el mot aprimar-se ha esdevingut un verb de luxe, un pur exercici per a greixosos, una fantasia per a privilegiats. Ho sento molt: encara que m’acusin de tenir un cor de pedra, ningú no em farà plorar sobre grassos, corpulents, inflats o ben cepats, sobretot si sé que són persones la divisa de les quals no és pàtria i honor, sinó cassola i caloria. I és que n’hi ha que no saben parlar d’altra cosa que no siguin àpats, fartaneres, esmorzars de forquilla i ressopons. Hi ha grassos a punt de rebentar, que diuen que no mengen res, que deu ser la naturalesa, l’organisme. Fa pocs dies parlava amb un d’aquests i no el vaig pas poder convèncer, tot i retreure-li que no hi ha hagut mai grassos als camps de concentració, ni a la Congregació de les Missioneres de la Caritat de Calcuta, per exemple.

Per altra banda, els règims d’aprimament tenen un avantatge per agrair: creen llocs de treball en la indústria del body building; ocupen a temps complet l’esperit dels qui en segueixen la dieta i fan sofrir (i de quina manera, a vegades) gent que en circumstàncies normals no tindrien mai res per queixar-se. Ultra això, els prims són més dinàmics, més creatius, pensen més, tenen més idees genials. Tantes, que de vegades fins s’obliden de menjar i ho han d’apuntar a l’agenda del mòbil. Tot això de la bella figura està molt bé i és molt maco, però si ara mateix em presentaven un bon plat de trippa alla fiorentina i un Romagnolo del 75, ja sé què faria. I és que quan Descartes deixa de meditar, llavors té moltes més certeses de les que creia tenir. És a dir, que quan no cogito, sum igual; només que tot va millor. O ho sembla, que és el mateix.