Conversar

Les noves tecnologies han portat l’art de la conversa a una crisi sense precedents. A cops de whatsapp la bona gent s’intercanvia malentesos i opinions no requerides a una velocitat sideral, un frenesí que projecta sobre els ritmes de les converses d’abans l’aire dels viatges en tartana. L’excés de comunicació ha matat la conversa assegurant, això sí, que tothom disposi de grups d’“amics” amb els quals no aguantaria parlar més de dos minuts. No sé si pot servir de consol, però el fet d’enraonar entre dos ha presentat les seves dificultats des de temps remots. Per més que hi hagi milers de temes apropiats per a la conversa elegant, molts no poden controlar una pulsió irrefrenable que els porta a parlar de les virtuts de fer llargues caminades tan punt els presenten un coix. Som així. Al savi Confuci ja el preocupava la curiosa addicció humana a molestar el pròxim sense voler. Per això hi posava dramatisme: “Jo plorava perquè no tenia sabates, fins que vaig trobar-me un home que no tenia peus.” Era la seva manera d’indicar que féssim el favor d’anar amb compte i evitar de no ofendre el nostre interlocutor malgrat les seves mancances. De tota manera, el problema més ancestral en l’art de la conversa ha estat no poder agafar torn. Hi ha persones que expressen les seves opinions amb tanta generositat que no donen temps material a la rèplica. En aquests casos, el menys vehement queda estroncat en el mateix instant d’agafar aire per anar a dir alguna cosa. Els més resignats es limiten a assentir (amb el cap) de manera sistemàtica i a resar perquè la “conversa” no s’allargui. L’autor del diccionari més influent de la llengua anglesa, Samuel Johnson, passava moltes hores enraonant amb el seu fidel amic i biògraf James Boswell. Conversar sempre amb el mateix pot semblar una aposta segura, però fins i tot així res no és fàcil. El pobre Boswell va haver-li d’aguantar aquest improperi: “Vos només teniu dos temes de conversa: vos i jo. Estic fart de tots dos.” A vegades, dos són massa gent.