Tribuna
Què diem quan diem que falta lideratge?
Darrerament, són una constant els comentaris que conclouen que falta lideratge (al país, a les empreses, a les escoles, arreu…). Però sempre ens ha sorprès l’acord que l’afirmació genera, quan molts dels que hi coincideixen ignoren totalment si els seus interlocutors comparteixen la mateixa visió sobre el lideratge. Com poden saber, doncs, si troben a faltar el mateix?
Recordem la frase de H.L. Menken, imprescindible per als temps que corren: “Per a tot problema difícil hi ha sempre una solució senzilla, ràpida i... equivocada.” La frase resulta especialment pertinent per recordar el títol d’un dels llibres que ha convertit R. Heifetz en un referent: Lideratge sense respostes fàcils. Perquè sovint, quan diem que falta lideratge, el que estem demanant és que algú doni alguna resposta, que ens doni una explicació amb sentit i que ens tregui de l’atzucac on ens trobem. Com si el que enyoréssim fos alguna personalitat que es convertís en proveïdora de certeses davant del nostre neguit. O, simplement, algú en qui ens poguéssim projectar confiadament.
Heifetz no negaria la nostra pregunta pel lideratge, però la contestaria de manera diferent. Potser diria una cosa així: l’exercici del lideratge és el procés de mobilització d’un grup perquè afronti una realitat incerta i desenvolupi noves capacitats que li permetin assegurar el seu progrés i el seu benestar. La pregunta pel lideratge la vincula a haver d’afrontar una realitat incerta, que ens desafia i ens provoca; si del que es tracta és de resoldre un problema tècnic que no qüestiona la manera de respondre-hi que hem tingut fins ara, aleshores tot es redueix a gestionar i administrar una realitat i motivar la gent per continuar responent sota els paràmetres de sempre: per això no cal anomenar líder qui, simplement, mana, o qui es limita a arrossegar o a seduir la gent. Per això, d’aquesta definició de lideratge (i de les tesis de Heifetz) ens interessa ara subratllar dues coses: que no es tracta d’un atribut personal, i que parlar de lideratge sempre és parlar de valors.
En primer lloc, doncs, parlar de lideratge no és (o no es redueix a) parlar d’atributs personals. No és, simplement, parlar de líders, vaja. És parlar de com afrontem una situació i de quina resposta li donem. El que importa és el procés, doncs. Per tant, ningú no “és” líder sempre i en tota circumstància, sinó en funció de la situació en la qual es troba, la percepció que en té i l’actitud amb què l’afronta; i, per tant, tothom pot exercir algun grau de lideratge, en l’àmbit en el qual actua. Dit altrament, hi ha una manera de parlar del lideratge i de pensar-lo que pressuposa en darrer terme la dimissió de les pròpies responsabilitats: quan necessitem un líder per descarregar en ell la nostra necessitat de respostes fàcils.
I per tant, en segon lloc, un líder no tan sols no té respostes fàcils, sinó que pot ser fins i tot que en algun moment no tingui respostes, o només tingui preguntes difícils. L’exercici del lideratge té un component d’involucrar el grup en la interpel·lació sobre la situació que està vivint i de mobilitzar-lo perquè desenvolupi noves capacitats de resposta. Des d’aquesta perspectiva, els valors que es volen assumir i amb relació als quals es vol generar un compromís passen a ser un element clau. El debat sobre el lideratge és sempre un debat sobre valors. Perquè el lideratge que no té respostes fàcils ens interpel·la sobre els valors que estan en joc en la situació que estem vivint (la que sigui), ens qüestiona sobre la comoditat de continuar amb les actituds de sempre (encara que sigui fent-hi tots els retocs que calgui), i ens involucra i ens compromet en la construcció de la resposta a les noves situacions, sense descarregar les nostres responsabilitats i la nostra ansietat en algú que pretesament les hauria de resoldre.
Som conscients que aquestes consideracions no esgoten el repte de lideratge. Però subratllen una pregunta ineludible quan fem escarafalls per la falta de lideratge: busquem algú que ens doni respostes i ens descarregui de les nostres responsabilitats o busquem com contribuir a un projecte, a partir del compromís amb uns valors compartits?