Homenatge als lluitadors

La xifra oficial diu que va haver-hi 1.311 represaliats pel franquisme a les Terres de l'Ebre; la xifra correspon als que han rebut indemnitzacions del govern català pel temps que van estar privats de llibertat. De represaliats per la lluita antifranquista n'hi va haver molts més. Sempre m'ha colpit la història d'aquella vídua –el seu marit havia estat afusellat per rojo– que l'any 1940 es posava a la cua de l'Auxilio Social per rebre un bocí de pa per alimentar els seus fills i quan li arribava el torn li pegaven un calbot i l'obligaven a tornar al principi por roja. I, així, fins que la sàtrapa de camisa blava es cansava del joc macabre i li donava l'almoina. Aquesta no consta a la llista. Les represàlies van durar molts anys, fins i tot després de la mort de Franco. La primavera de 1976 tingué lloc l'anomenada Marxa de la Llibertat, que era caminar pacíficament des de diferents punts de Catalunya cap al monestir de Poblet per demanar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Una de les columnes sortia de la Sénia; la Guàrdia Civil, per ordre del governador de Tarragona, un falangista obsés anomenat Agustín Castejón, va actuar amb contundència i va detenir alguns dels integrants, entre ells Jaume Antich, que després seria alcalde d'Ulldecona i diputat, i Josep M. Brull, catalanista de tota la vida, pacifista i «home de bé» on n'hi hagi. Foren tancats als calabossos de la policia. Tampoc consten a la llista. Durant la dècada dels setanta, quan tothom veia a venir el final del túnel, la policia encara detenia, interrogava, amenaçava, sovint torturava i engarjolava per manifestar-se contra el règim. La major part tampoc estan censats. Ara recordo el cas d'amics meus: Josep M. Castells, Lluís Torres, Manolo Pérez Bonfill, Federico Mauri, entre altres; i, en especial, Jesús Maria Rodés i Agustí Forner, que passaren anys a la presó.

No es tracta de ressuscitar el mimetisme entre dolents i bons, però el franquisme era dolent, objectivament dolent, com ho eren els que el varen apuntalar i hi varen col·laborar especialment durant els anys del terror fins als seixanta. Però, fins i tot, la darrera dècada de la dictadura, com a conseqüència d'una ben orquestrada campanya d'imatge per a consum intern, es va generar una laxitud moral que feia que la gran majoria de la població tolerés el règim. Preocupada pel consumisme, el 600, les vacances i la hipoteca per al piset, la gent mirava cap a un altre cantó quan llegia, convenientment filtrades i tergiversades, notícies com ara l'afusellament de Julián Grimau (1963), la paròdia de juí i assassinat legal de Salvador Puig Antic (1974), o els darrers afusellaments (setembre de 1975). Ara, al cap de prop de quaranta anys, no es recorda, però és ben cert que l'oposició democràtica dels primers setanta es movia en total solitud mentre la majoria de la gent els mirava amb menyspreu i no s'estaven de tolerar les represàlies fins i tot professionals. A França va succeir quelcom semblant durant el govern filonazi del mariscal Pétain. Bona part dels francesos es van adaptar prompte a la nova situació i durant els primers anys miraven cap a un altre cantó davant les barbaritats de la Gestapo i la policia feixista; va haver de ser una minoria, amb exiliats republicans espanyols, els que mantinguessin la flama de la resistència.

El que pretenia el jutge de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón en endegar el procés, tipificant l'alzamiento nacional com a delicte contra les institucions legals de la República, era recuperar la memòria històrica perquè no quedi sota la tela de l'oblit la perversió del règim franquista. Els seus addictes, encara vius, l'han denunciat davant del Tribunal Suprem, i aquest ha processat Garzón. De ben segur que cap dels jutges deuen constar a la llista dels represaliats pel franquisme, ni els seus pares, ni els seus avis.