No els agrada

Als que integren el bloc de l’article 155 no els agrada el nou candidat a la presidència de la Generalitat. De fet, no els agradava cap dels noms que s’havien proposat abans i, com tothom sap, han fet mans i mànigues, amb la utilització de tota mena d’argúcies, per impedir-ne la investidura. Per això encara no hi ha president, perquè no volien ni sentir a parlar de ningú que hagués format part del govern legítim, d’aquell govern derivat de l’elecció del poble de Catalunya que ells van liquidar i enviar a la presó o bé a l’exili.

Ara hi ha un nom nou, Quim Torra, que no té cap causa judicial al seu damunt i que, en conseqüència, podrà ser investit sense majors dificultats; o això sembla, vaja. Però immediatament després de saber-se el nom escollit, tots els partits unionistes i la caverna mediàtica madrilenya i espanyola s’han apuntat amb entusiasme a mirar de desacreditar-lo amb tota classe d’insults i penjaments. Així, doncs, aquest candidat tampoc no els agrada. I, pel que es veu, el principal defecte que té és que és un home de profundes conviccions demòcrates i catalanistes, un home del món de la cultura que es proclama independentista i que vol que Catalunya sigui, tan aviat com es faci possible, una república separada d’Espanya. Tal com ironitzen els tuits de la xarxa d’aquests dies, els partits unionistes consideren un escàndol que el bloc independentista presenti un candidat independentista. Ells en preferirien un altre de signe ben diferent, en el pitjor dels casos un que es reservés per a la intimitat els seus punts de vista polítics i que procurés desenvolupar una tasca administrativa discreta i acomodatícia, al gust del govern d’Espanya i els seus corifeus.

Té un altre defecte insalvable, el nou candidat: és un home de confiança de Carles Puigdemont, el president a l’exili que, malgrat encapçalar el bloc independentista que va guanyar les eleccions, no ha pogut ser reelegit per les traves que hi han posat els jutges i els tribunals amics del govern espanyol. Als partits unionistes i a la caverna mediàtica els sembla intolerable que el nou president de la Generalitat sigui de la mateixa corda que l’altre, aquell que van carregar-se políticament i del qual demanen l’extradició mitjançant un dolorós procediment que arrossega de mala manera el nom d’Espanya pels tribunals de la Unió Europea. Per anar bé, per posar fi d’una vegada a la dèria independentista i la voluntat expressada pels catalans en les darreres eleccions –convocades pel president del govern espanyol en clamorosa oposició a la legislació vigent–, l’ideal fora que Puigdemont i Torra no es poguessin veure i tinguessin ideologies oposades. Que siguin companys de ruta, o tal vegada fins i tot amics, és un altre defecte insuperable perquè els sectors espanyolistes puguin, ja no aplaudir –que sens dubte seria demanar massa–, almenys consentir amb una mica de respecte i de bona educació l’elecció del nou president. L’extrema perspicàcia dels enemics ferotges de Puigdemont els ha fet observar, de manera immediata, una perillosa connivència entre els dos homes de govern, un intent de coordinar les seves decisions i les seves estratègies amb vista a fer possible una certa presència i continuïtat dels presos i exiliats en la governació de la Generalitat. És una idea que se’ls fa simplement insuportable i potser no podran impedir-la completament, però almenys ja s’han posat en marxa des del primer minut per esquitxar la imatge del nou candidat, per no donar-li treva, no pas durant els famosos cent dies de la tradició política dels països normals, sinó ni tan sols unes hores abans de la mateixa investidura.

Les crítiques ferotges i els insults s’han vist acompanyats naturalment per les amenaces. Que no es pensi Quim Torra que podrà desenvolupar els seus projectes polítics, la seva proclamada ambició, per més que utilitzi mètodes democràtics i pacífics i per més que invoqui la voluntat del poble expressada a les urnes. Com ja li estan recordant a cada minut, la democràcia espanyola ja ha demostrat a bastament que disposa de tots els instruments necessaris per fer empresonar o exiliar els polítics que tinguin vel·leïtats d’aquesta classe. De manera que serà millor que, ja que potser no hi haurà manera d’evitar-ne l’elecció, almenys que tingui ben present l’espasa que penja ben afilada damunt del seu cap.

I és que no els agrada. I com que no els agrada, estan disposats un cop més a sacrificar a l’altar de la unitat de la pàtria tots els drets i llibertat que facin falta. Aquest és, en definitiva, l’engrescador projecte espanyol a què els catalans som convidats, ara que estem en portes de poder investir finalment el president Torra.