L’àlbum de la investidura

Els consellers destituïts a l’exili, Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín, tornen a acaparar l’actualitat política després que la justícia belga hagi anunciat que no els extradirà a Espanya. De la clatellada que el jutge Llarena i la seva cohort van rebre ahir en sentirem a parlar; tant pel canvi de rumb que pot suposar per a la resta d’exiliats i presos polítics, com pel ridícul majúscul que representa per a la justícia espanyola el fet que el rebuig a l’extradició sigui per les irregularitats en l’emissió de l’euroordre. Estan tan acostumats a fer i desfer segons les seves conveniències i a cosir-se els vestits a mida que, ves per on, no van caure que les euroordres no es treuen i es posen com aquell qui res, ni que, per estalviar-se feina, es puguin reciclar les ordres de detenció espanyoles ja caducades.

Alegra, doncs, tornar a tenir titulars dels exiliats, i més quan és per sentir bones notícies. Perquè ara que tot torna a estar encarrilat i que tenim nous protagonistes, ens hem d’obligar, encara més, a mantenir viu el testimoni d’exiliats i empresonats.

Queda clar que Quim Torra, el nou president de la Generalitat, és el protagonista indiscutible de la setmana. Ho serà avui i ho va ser dilluns, on acabat el ple d’investidura, i després d’abraçades i petons, va fer allò que fan els nuvis a les bodes: retratar-se amb els diferents grups de convidats. Em quedo amb una foto i amb els comentaris que en feien a TV3, primer en directe i després al Telenotícies, quan van recuperar la instantània. A la imatge, d’esquerra a dreta, els presidents del Parlament Núria de Gispert, Ernest Benach, Joan Rigol i Roger Torrent. Al centre, Quim Torra. I a la seva dreta, els presidents de la Generalitat José Montilla i Artur Mas. La locutora explicava el simbolisme de la fotografia, remarcant que faltava una baula a la cadena per completar la històrica imatge. Feia referència a l’exiliat Carles Puigdemont. I sí, ja ho entenem tots que fa peresa recordar que també hi faltava Jordi Pujol i que fa pena que, per motius obvis de salut, no hi pogués figurar Pasqual Maragall. Però el que ja em sembla més trist i imperdonable és que s’obviés que de baula absent n’hi havia una altra de significativa, la de Carme Forcadell. Toca tornar a caminar, però ho hem de fer sense oblidar, en cap moment, que per arribar on som en tenim de silenciats entre reixes.