Contra el presidencialisme

Quim Torra ha estat investit nou president de la Generalitat. Lluny de la imatge esperpèntica i fanàtica que se n’ha volgut donar des de Madrid i des de l’oposició del Parlament, Torra és una persona bonhomiosa i respectuosa que té per força motriu l’adhesió a la idea de ple desenvolupament de la pròpia comunitat, més que no pas el rebuig a les altres maneres d’entendre la col·lectivitat. Potser algú li podria objectar una visió massa idealista i al·legòrica, però en cap cas se’l pot considerar un sectari que treu escuma per la boca en un atac d’odi.

Tancat en banda, el sistema espanyol sol personificar les causes que li resulten incòmodes i va deformant i estrafent la imatge d’aquell que s’ha convertit en l’ase dels cops. Ja hi hem passat per aquí i el papu ha tingut diversos noms: Ibarretxe, Carod-Rovira, Mas, Puigdemont, Junqueras. L’explicació és molt senzilla: a una caricatura no cal prendre-se-la seriosament, ni desperta empatia. Es tracta de riure-se’n sense haver de fer-se massa preguntes ni sentir-se obligat a res més.

L’altra cara d’aquesta moneda de la simplificació la trobem dins de l’independentisme mateix. La temptació de reduir una causa plural al lideratge d’una sola persona ha estat molt present durant els darrers anys. Havia semblat que sense Artur Mas res no era possible, que si deixava la presidència tot se n’aniria en orris. Després representava que tot havia d’estar sotmès a un hiperlideratge de Carles Puigdemont: “Qualsevol altre candidat serà el president del 155”, deien alguns aspirants a diputat. Ara, mig any després de la campanya i de l’excitament hiperbòlic que sempre comporta, segur que ningú no s’atreviria a afirmar que Torra és “el president del 155”. De fet, seria tremendament injust i imprecís fer-ho, tal com ja ho era aleshores amb qualsevol altre candidat independentista. De reduir a l’absurd, no patiu, ja se’n cuiden uns altres.