De la bellesa dels mots

¿On rau la bellesa dels mots? ¿En la combinació fonètica? ¿En el seu significat i el valor que simbolitza? ¿O en una mica tot? Xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, llibertat, moixaina, amanyagar, ginesta i atzavara són les paraules escollides en un concurs, una excel·lent iniciativa de la Direcció General de Política Lingüística a les xarxes socials per trobar les deu paraules més boniques del català, dins dels actes de commemoració de l’Any Pompeu Fabra. Les deu paraules més votades s’exposaran ara al pavelló de les llengües, un espai que configura l’eix central del projecte Terra de Llengües, una iniciativa de l’oenagé Afûk en el marc de la Capitat Europea de la Cultura 2018, que se celebra a la ciutat neerlandesa de Ljouwert.

La bellesa dels mots probablement rau en l’espontaneïtat mateixa dels parlants i en petites dosis de subjectivitat combinades amb el valor que tenen connotades en societat. Diuen que una vegada es van reunir lingüistes d’arreu del món. Feien un congrés. El tercer dia, durant la pausa de l’esmorzar o coffee break, un dels lingüistes va dir: “¿En quina llengua deu ser més bonic dir «t’estimo»?” De seguida, tots van saltar: que si en alemany, amb l’harmonia de les is: Ich liebe Dich; que si en italià, amb aquella prosòdia que tenen: Ti amo; que no, que no, que és en anglès: I love you. I va sortir algú que, tímidament, va citar el català: T’estimo. I no se sap ben bé per què, a tots els va encantar aquella sonoritat, aquella dolçor, aquella tendresa amb què el lingüista havia pronunciat aquelles paraules. Ja semblava que tots hi estaven d’acord. Aleshores, però, hi va haver una última intervenció: “No, la manera més bonica no és T’estimo, sinó l’opció insular: T’estim”. I llavors sí, llavors el concurs va tenir guanyador clar i per unanimitat. Permeteu-me, però, que relativitzi la versió guanyadora. Cert que la combinació te i essa, seguida d’una altra te i una oclusió de llavis preparats per a fer una besada és d’un efecte encisador, però no és pas menys cert que en alemany, a més de l’harmonia de les is, la combinació de xeix inicial amb una ela i una be suau per acabar amb un altre frec del paladar té una sinuositat màgica.

Fixem-nos que les deu paraules guanyadores en català, a banda de les combinacions sonores més o menys assortades, tenen un significat associat a valors positius de la vida. I de la mateixa manera que abans hem dit que la versió insular d’estimar superava la del català central, en la tria de paraules tocades per la bellesa se n’hi podrien sumar d’altres més pròpies de les Terres de l’Ebre com ara mifa (òliba), a gatameus (gatejar), pollar-se (escaldufar-se), esllemenar (esporgar)... Paraules que combinen la raresa o exotisme, pel fet de ser poc conegudes arreu del país, amb el joc de sonoritats que ens menen a viatjar per l’Ebre fins a la salabror del Delta. La bellesa de les paraules rau en el goig de viure-les.