Una festa al pati

Hi ha gent que celebren una festa, al pati del davant. Els he sentit quan recollia la roba estesa, havent dinat, i mentre preparo el sopar encara m’arriben les seves veus exaltades, el graciós de la colla apujant el to a mesura que culmina l’acudit, l’explosió general de riure, i una que cloqueja, com posseïda, en onades cada cop més estridents, quan els altres callen i el buit sembla exigir una injecció d’histèria. No entenc què diuen. Només són veus que se’m fiquen a casa i l’omplen de camaraderia, d’anècdotes picants, de cadires que es mouen i, de tant en tant, la fressa d’un plat o una ampolla. Fa una estona, encara fumejava la brasa de la barbacoa on han cuit la carn; tot el veïnat impregnat d’aquesta olor a un pas de ser nauseabunda de llonza torrant-se i espeternegant a la graella. M’he resistit a ensumar la roba abans d’endreçar-la als calaixos, però he temut no estar adoptant, amb l’edat, la classe d’intransigència maníaca que Shirley Jackson retrata en el conte d’una mestressa de casa tan obsessionada amb la neteja i la decència, que la sola possibilitat de tenir una existència feliç fora d’aquest règim li fa l’efecte d’una habitació desendreçada. Fins i tot pronuncia la paraula pícnic com si sortís d’un malson. No, puc estar tranquil·la: a casa meva impera un confortable desordre, i encara em reconec en les paraules que embruten, com pícnic, com estiu i vacances, que contenen tota la pols de l’imprevist, potser perquè el seu so és inseparable al de la fressa d’unes rodes de cotxe endinsant-se per un caminet de grava, o de pinya esbardellant-se en caure amb un cruixit llenyós, o de carrisqueig de grills, cap al tard, rere uns matolls.

Ara canten. Un parell de versets i s’aturen. És tot el que deuen recordar d’una cançó que momentàniament els ha encerclat en un nimbe nostàlgic. Quants deuen ser? Em sembla distingir-hi cinc veus. Potser sis. Els que criden més, però, sempre són els mateixos. Passa sovint, que en grup som indistingibles a menys que ens proveïm d’un subratllat vistós. La seva falta de pressa em subjuga. En lloc de decaure, a mesura que avança la tarda es reanimen a ràfegues, apujant la música, traient més ampolles, brindant per no sé què. L’olor de verdura que he posat al foc escampa un baf ordinari, insípid, en comparació amb aquesta festa perpètua que representen els veïns de davant. Walter Benjamin deia que quan espiem les finestres dels altres topem sempre amb una família que menja o amb un solitari llegint sota la llum d’una bombeta. És la classe de mirada que inspira tota l’obra de Kafka, diu. Però avui no m’ho sembla. Senzillament ha fet bon temps, la gent tenia ganes de trobar-se, i ara, que es fa de nit i torna el fred, no saben com deixar-ho i marxar.