La ruta de l'exili

A principi dels setanta els meus avis, Lluís i Margarita, varen llogar una caseta a la Vajol. Per a mi, aleshores, el poble transfronterer era un indret per a la trobada familiar i un nom que em tornava als llits alts, amb matalassos superposats i freds que només el pes de les mantes i les hores de son tornaven acollidors. Un municipi petit que associo, inevitablement, amb l'olor forta de la llet de veritat i la imatge de l'avi esperant que la nata resultant, després del protocol de la bullida, estigués tèbia i ensucrada per delectar-s'hi.

Aquelles trobades tenien un punt d'aventura per a una nena urbanita que no havia vist mai munyir una vaca, ni havia jugat amb conills i bèsties diverses, ni havia buscat capgrossos en basses o rius freds d'aigües cristal·lines...

A la Vajol, hi vaig tornar diumenge. I ho vaig fer de la millor manera: recuperant la nostra memòria. Hi vaig dinar després d'una passejada que en Mon Marquès, pedagog, home il·lustre, mestre de mestres, apassionat i lúcid relator dels horrors, les tragèdies i les complicitats que els nostres avis, oncles, parents i amics varen protagonitzar fa només setanta anys, va fer memorable. Hi vam visitar la mina d'en Negrín i l'edifici que li fa d'aixopluc, on tresors del govern espanyol s'amagaven i es protegien de les bombes de Franco; vam caminar els escassos 15 minuts fins a arribar al pas fronterer per on primer Azaña i després Aguirre i Companys varen travessar a l'Estat francès buscant-hi aixopluc polític fugint de la barbàrie de la guerra. I vam ser protagonistes, al final de la tarda, d'una visita colpidora, didàctica, amb lectura inclosa de cartes familiars, a la platja d'Argelers. Ser físicament, una tarda d'hivern, en aquella sorra humida on tantes i tants dels nostres –en precaris camps de concentració i sotmesos a la força del vent, la desolació, el menyspreu, passant fred, misèria, gana i por, molta por, sense cap altra ajuda que la seva mútua companyia– van passar anys és educatiu. Molt educatiu.

Un dia intens. Un exercici imprescindible per entendre el que vàrem ser, el que som i el encara ara són i pateixen molts coetanis quan han d'abandonar, deixant-ho tot, la seva pàtria.

L'avi Lluís, que va estar 8 anys exiliat, subscriuria la frase que presideix una de les parets del Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera: «La llibertat viu lluny d'aquí, i això és l'exili» (William Shakespeare a El rei Lear).