LA GALERIA
Nofeu o Norfeu
Deixarem constància d’entrada que –en faltaria d’altra!– som respectuosos amb les precisions de la Generalitat sobre els noms de lloc que designen pobles i accidents geogràfics del país. Però, com va deixar entès sant Agustí, errar és humà i a vegades algun filòleg investigador fa veure que podem equivocar-nos. És així que el Dr. Narcís Garolera, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra –i, gràcies a la Pilar-connection, semiresident a Roses–, ha posat l’atenció sobre dos noms molt populars a l’Alt Empordà: Roda, la serra i el monestir de Sant Pere que s’hi dreça, i Nofeu (pronunciat noféu), el cap que tanca la badia de Roses pel nord. Ambdós llocs, serra i cap, visibles de gairebé arreu, són una referència constant per als indígenes i els forasters assimilats. I, com ja havia indicat el gran Joan Coromines, dir-ne oficialment Rodes de la carena i del cenobi és un error; i un altre és escriure o parlar de n’Orfeu, N’Orfeu o Norfeu (d’Orfeu, el músic divinitzat). Fa veure Garolera que en ambdós casos tradició i ciència coincideixen: de sempre que pastors, pagesos i pescadors han dit Roda i Nofeu, que són els mots que també es repeteixen per escrit des del segle XIII. El filòleg, repicant i ampliant el savi Coromines, explica que Roses sí que ve de la grega Rhode; però que el nom de la muntanya i de Sant Pere –com Roda de Ter i Roda de Berà– venen del cèltic Rota. Quant al cap, és Nofeu, procedent d’un nom de persona germànic. Per saber-ne més, Google: Roda o Rodes i Nofeu o Norfeu.
Llavors, d’on surt això de Rodes i Norfeu? Fa un centenar d’anys els escriptors i estudiosos van entusiasmar-se amb la idea que la base cultural dels catalans venia dels grecs que s’havien instal·lat a Roses i Empúries. Encapçalats per Eugeni d’Ors, els anomenats noucentistes van elaborar una quimera intel·lectual: el país s’havia fet a base de columnes i arquitraus de marbre; d’homes que, a l’ombra i amb la mirada perduda al mar, filosofaven a Empúries; i benplantades vestides amb túniques de lli. Fages de Climent –en literatura tot s’hi val– s’hi va fer sopes: l’Estartit vindria d’Astarté, Culip de Calipso, Montjoi, de mont de Júpiter... Cert és que va haver-n’hi, com ara Josep Pla, persistents que de grecs en teníem poc, però qui pot destruir una il·lusió? Ors va inaugurar els anys vint a Figueres un bell temple grec –la biblioteca– i al cap de dècades la Generalitat encara s’inclina per perllongar el miratge en els topònims.