Tribuna
Marc Granell
Cita imprescindible el pròxim dia 1 de juny a La Central del carrer Mallorca. Serà a les 19.00 hores –si la situació política no ho esguerra– quan Laura Borràs encetarà amb unes paraules l’acte de presentació de la poesia completa de Marc Granell –empresa que ha portat a terme recentment la Institució Alfons el Magnànim–. Darrere de l’esdeveniment, hi ha la voluntat d’homenatjar una de les veus cabdals de la poètica en llengua catalana.
Perquè, al capdavall, si en un poeta es fonen intensament les nocions d’obra i vida, és en la figura de Marc Granell. Sí, en efecte, l’autor de llibres com Fira desolada o Corrent de fons i, és clar, de poemes com “Terra lliure” o “Els expulsats”. Una veu que sap compaginar una visió ontològica de l’existència amb una perspectiva –gens contradictòria–, entre tràgica i irònica: “l’horror que sóc i no em deixa / i avorresc i adore”, diu el bard en un dels seus poemes –“Alta comèdia”– on Granell sintetitza el pathos del dolor i, àdhuc, un ethos vitalista que no exclou: “aquest fàstic feroç de ser”. Lúcida mirada expressionista que s’aferra al mot a l’hora de fixar l’objecte de la seva poesia: la consciència humana i el dolor com a tret fonamental d’aquesta.
Ser o no ser conscient del món és allò que eleva l’home a la categoria d’Ésser. I és just aquest el paradigma que Marc Granell explora en la seva obra. El dolor no és pas una finalitat de la seva póiesis. És el mitjà on el poeta s’emmiralla. A través del dolor és que el poeta ens revela, en l’operació resultant de la lectura, la consciència com a qualitat i do. El dolor com a Ésser-en-el-món conscient de Marc Granell. Una constatació que se’ns transmet visceralment, i que s’encarna en els seus versos. La poètica granelliana és la mirada a peu de cingle. L’abisme que ens repta i interroga. Una ètica consubstancial a l’estètica de la paraula –fons i forma a l’uníson–, lliurement versificada.
I no sense rigor, ben al contrari. Hi ha en el vers lliure de Granell una exigència que sovint no sé trobar en les giragonses de la mètrica i la rima. Una fortalesa dura com el marbre, que tracta la matèria de l’esperit amb una deferència que el poeta voldria que fos llei universal: la dignitat de l’home es troba en la seva consciència de ser. Una idea que traça una praxi: la possibilitat de rebel·lar-se a partir de l’experiència del dolor. En aquest sentit, la poesia no deixa de ser una eina. Té una funció última, i en el cas d’en Marc Granell –ho corroborarem aquest pròxim 1 de juny– la seva és una poètica que ens aboca a l’oceà de la nostra condició.