La quota de pantalla

No sembla que quedi cap rastre d’aquell Pedro Sánchez que fa un any, contra tot pronòstic, vencia l’aparell del partit i guanyava les primàries del PSOE a Susana Díaz. També s’ha mantingut en el record aquell No és no a Mariano Rajoy, presa de posició de confrontació radical al PP amb què el madrileny va tornar a aconseguir el lideratge dels socialistes. Dotze mesos és una eternitat en política, sobretot si, com Sánchez, no s’és diputat. L’absència del Congrés l’ha fet invisible en el debat parlamentari del dia. I en el cara a cara amb el president del govern espanyol. Aquesta capa transparent ha anat molt bé al líder del PSOE en alguns moments, com ara en l’activació de l’article 155, l’octubre passat, junt amb l’executiu del PP i Ciutadans. Els populars van accedir aleshores a crear una comissió per reformar la Constitució a proposta del socialista i tots junts van prémer el botó de la suspensió de l’autonomia.

Però tornar-se translúcid porta a l’oblit. Les enquestes collen. I a Sánchez no se li ha acudit una idea millor que tornar a la palestra pública acusant diàriament de “racista” el nou president de la Generalitat, Quim Torra, per tuits i escrits pels quals ja s’ha disculpat. Això quan SOS Racisme ha dit que no ho són. Amb la denúncia de Torra, Sánchez sap que té la quota de pantalla garantida. La que no ha sabut guanyar-se fent d’oposició ni com a alternativa a la dreta.