De set en set
Els traus
Goethe va escriure que “qui falla en el primer botó no encertarà mai a cordar-se”. Com és sabut, per poder cordar-se, convé encaixar els botons en els traus, i un trau és un forat, una paraula que s’aniria perdent si no fos que de tant en tant hi ha gent que ensopega, cau, s’obre el cap i ho fa fàcil perquè després hi hagi algú que la digui. La paraula trau també es pot dir quan l’afectat no ensopega però hi ha algú altre que li obre el cap, tal com va passar a Catalunya l’1 d’octubre a alguns dels que justament volien posar un vot en un altre trau, més que res perquè a sota hi havia una urna. Bé: no els van atonyinar a tots, és veritat. De fet, en van atonyinar tan pocs que ara, a Catalunya o a Madrid, els del 155 viuen amb la il·lusió de pensar que els catalans –ben entès: tots els catalans, perquè ells parlen sempre en nom de tots i no pas d’uns quants com fan tots els altres– tornarem a posar el vot –i també el botó– a l’abric aquell de la constitució que nos ampara y une. Però, ai! Després de l’últim 1 d’octubre, alguns hem quedat tan traumatitzats –o traumats, tal com diuen també ara– que no hi ha manera d’encertar ni a cordar-nos el primer botó. Sí. És sabut que avui hi ha un xic més de dos milions de catalans que a l’hora de cordar-nos fallem. Ja ho va dir Goethe, el savi aquell, tan visionari com l’Alexandre Deulofeu, com l’astut Rajoy o com el jutge Llarena. En fi, gent. Que, si en Joan Tardà m’ho permet, la disputa de fons és força més en l’abric que ens acabarem posant que no pas en si ens el podrem cordar, perquè, com que som en el segle que som, ja se sap que això de votar sí que ho continuarem fent. Llevat, és clar, que hi hagi un dia que Europa es desperti i digui que no val la pena.