Keep calm
La salut de la llengua
Llegeixo que hi ha un metge de Sant Feliu de Guíxols, el doctor Antoni Beltran, que ha escrit un llibre que recopila expressions populars i genuïnes relacionades amb la medicina. Es diu Ensenya’m la llengua, que és un títol extraordinari, justament perquè combina el múscul i la gramàtica, és a dir, el cos i l’ànima. Tant el títol com el contingut del llibre demostren almenys tres coses: que en aquest país hi continua havent una mena de pulsió estranya per tot el que fa referència al llenguatge, des dels més doctes als aficionats amb enginy i oïda; que tot s’esvaeix, perquè, a les consultes, ara ja no hi ha metges que et facin ensenyar la llengua i perquè molta gent parla de “chichón”, “tirón” o “sarpullit” en lloc d’utilitzar el lèxic que sempre s’havia fet servir; i que autors com el doctor Beltran encara tenen molta moral, amb la voluntat de fer perdurar la parla i de transmetre-la a les noves generacions. És molt probable que sigui una batalla perduda, com ho han estat tantes, però si més no hi ha algú que hi batalla.
Ensenya’m la llengua està escrit a partir de l’experiència, i no solament reivindica les paraules de tota la vida (que trist, haver de fer servir reivindicar, un detall que ens informa de com estem i de quin és l’estat de salut de la llengua), sinó que, des d’un punt de vista professional, defensa que és millor parlar d’un cap-rodo que no pas d’una labirintitis i que no té res a veure aquell que pateix un esventrellament o un rebombori amb qui surt del CAP amb un diagnòstic de gastroenteritis. És a dir: la llengua no serveix només per comunicar-nos sinó per calmar-nos.
Entre les paraules que recull, hi trobo “coragre”, “rogall”, “rutija”, “estar pioc”, “granissada”, “xiulet”, “estrebada” o “nyanyo”. I moltes més. Tot allò que recordem de petits i que, a hores d’ara, ja semblen peces extretes d’una excavació arqueològica. Podríem fer la prova i esbrinar quantes se’n fan servir avui, en un ambulatori. Em temo que el català ja fa dies que està catxant. Sotmesos a la morbositat terminal, som a tocar del paroxisme.