Prémer

Els que tenim si més no el dit gros d’un peu a la tomba podem recordar perfectament com, a finals dels setanta, al Circuit Català de RTVE les notícies locals es podien llegir en català, però les internacionals s’havien de llegir en espanyol; o bé, que es va intentar prohibir als polítics catalans que viatgessin a l’estranger en la seva capacitat oficial; o bé que es va intentar d’il·legalitzar l’ús dels mots nació i nacional en referència a Catalunya. Etcètera. O sigui, fins i tot fa 40 anys era obvi que Catalunya era vist de Madrid estant com una mena de cos estrany la presència del qual s’havia de tolerar però mai, en cap cas, celebrar. Se’m va ocórrer que si Madrid –i també els Riveras de l’època, que n’hi havia– pogués prémer un botó que en un tres i no res convertiria Catalunya-el-cos-estrany en Catalunya-una-regió-espanyola-com-qualsevol-altra, els faltaria temps per fer-ho. L’octubre passat, van descobrir que el botó portava número –no cal que digui quin– i que l’havien tingut davant dels nassos des del 1978. I que els permetia fer tot de coses abans inimaginables, com ara enviar polítics innocents a la presó i passar-se els resultats electorals catalans pel folre. I ara els costa treure’n el dit perquè –sospito– es creuen que han descobert la panacea definitiva per al mal anomenat Catalunya; això sí, sense adonar-se, de tan eufòrics que estan, que a la vegada han activat una alarma que s’està fent sentir arreu d’Europa. Fins i tot a Brussel·les.