Espanya davant del mirall

Ara que els jutges han confirmat l’existència de la Caixa B del PP, ara que ja s’ha demostrat que la corrupció al partit que governa a Espanya no és un cas aïllat, ara que ja no queda ningú que gosi posar en dubte qui és l’M. Rajoy dels papers de Bárcenas, caldria desallotjar el PP de les institucions espanyoles per pudor democràtic i per totes les vies possibles: per la via de la il·legalització del partit (ho podria fer el mateix Congrés tal i com preveu la llei) o per la via de la moció de censura. I evidentment, per la via de les urnes convocant unes noves eleccions.

Perquè mentre això no es resolgui, l’Estat espanyol viu la gran paradoxa de tenir mig govern català a la presó sense haver estat jutjat, i alhora un govern espanyol dirigit per membres d’un partit ja jutjat i condemnat per corrupció. O bé la paradoxa d’haver obligat a renunciar tres candidats a president de la Generalitat perquè no eren “candidatos limpios” segons els dirigents d’un partit corrupte. O la mateixa contradicció que suposa que els tres partits del bloc del 155 s’haguessin unit en nom de la defensa de la llei, quan els qui han estat condemnats per frau de llei es troben entre les seves files.

La sentència del cas Gürtel hauria de fer saltar pels aires el bloc del 155, però no ens fem il·lusions. Perquè Ciudadanos ja sabia què diria la sentència abans de votar els pressupostos de Rajoy. Perquè el PSOE no podrà tirar endavant una moció de censura amb els vots dels independentistes; el seu electorat no li ho perdonaria i l’Ibex35 encara menys. I sobretot, no ens enganyem, perquè hi ha un bé suprem que està per damunt de totes les coses (fins i tot dels delictes) que és la defensa de la unitat d’Espanya. Per això alguns no veuen treballadors o empresaris, joves o grans, corruptes o no corruptes; només veuen espanyols.