Tocar sostre

Hem admirat Temps de Flors per la il·lusió de moltes persones i grups que any rere any s’enginyen formes i colors, i malden i treballen per dotar de novetat aquest esdeveniment ciutadà; amb més o menys bon gust, tot s’ha de dir. No conec, però, si una vegada acabada la festa es porta a terme una reflexió sobre com ha funcionat l’esdeveniment, quin cost ha tingut, i què cal pensar per a un altre any. En tot cas aquesta autocrítica hi hauria de ser. Hi ha punts que haurien d’estar sotmesos a deliberació.

Llavors hi ha un altre aspecte, el d’aquells que ho esperen com una ocasió per fer calaix. L’allau de visitants que cerquen taula i repòs desperta cobejances, i alguns establiments aprofiten per oferir menús que en aparença són atractius però hi escasseja la qualitat i el volum de la vianda. Hem vist llargues cues esperant per trobar taula, fet que esperona a arrodonir els resultats d’alguns negocis, i que al final encara solen queixar-se que aquest any no ha estat prou bo. Altrament, es mou una quantitat impressionant de recursos en feina pagada; en treballs encarregats; en vegetals i en suports físics. Seria bona una recerca a portar a terme per la Facultat de Ciències Econòmiques, amb un estudi sobre el cost directe i indirecte que reporta aquesta convocatòria. Un treball de fi de carrera.

I, per altra part, convindria interpretar la naturalesa dels visitants actuals, la procedència i motivacions. De fet, els gironins escassegem entre la multitud. La dificultat d’arribar a lloc, el convenciment d’haver-ho viscut altres anys, i el cúmul de persones desconegudes amb qui haurem de compartir cues i seguir a pas de puça, fan que molts desistim. “Coneixem i ens estimem Girona, amb flors o sense”, hem sentit dir. El mateix s’esdevé entre els residents a les comarques, perquè ja ho donen per vist. El certamen es nodreix sobretot de grups que es desplacen en autocar des de diferents casals d’avis, centres cívics, i ateneus de la resta de Catalunya, preferentment. Per a molts és un punt més en la llista d’ excursions programades per animar-los la vida. És allò de “si som al mes de maig, això ha de ser Girona”. Les flors i galindaines les veuen, però la riquesa monumental de la ciutat passa a un segon pla discret, ocult darrere les floritures. S’hi afegeixen, també, alguns turistes desorientats. L’endemà estaran en un altre lloc.

L’alcaldessa diu que hem tocat sostre. Ella deu saber el cost de tot plegat, les hores del personal municipal, el remenament i trasbals que comporta. Doncs, ara, en calent, seria hora de repensar-ho per al futur.

Però hi ha un instant màgic: quan tot s’ha acabat, i per fi torna la calma i l’accessibilitat al Barri Vell. Un miracle!