Escola Verd

L’escola Verd va ser i és encara recordada amb motiu de la càrrega policial de l’1 d’octubre del 2017. Va patir just en aquell dia la reacció desproporcionada de les forces de seguretat i, a través de múltiples mitjans, les imatges d’aquella i altres intervencions per la força van quedar gravades en la consciència de la ciutadania, van fer la volta al món i van quedar per sempre més en la història de la democràcia. Avui, aparentment, l’escola ha tornat a la normalitat. Ha calgut un gran esforç i un treball intensiu per part dels mestres per treballar els efectes emocionals provocats per les imatges i per retornar, l’endemà, a una normalitat que mai, mai, s’hauria d’haver perdut. Un retorn al que és l’essència de l’escola: un espai per a l’educació, l’ensenyament, el debat, la convivència, la tolerància i l’esperit crític. Educació, en definitiva. Avui, malauradament, ens agradaria poder parlar de normalitat absoluta. No ho podem fer quan encara hi ha nens que estan sotmesos a tractament psicològic com a conseqüència d’haver viscut en primera persona els atacs a la seva escola.

Però hem de parlar del nom que té avui l’escola. Lingüísticament, verd és un nom o una substantivació procedent d’un adjectiu aplicat a un nom, escola, referit al color que té l’edifici, el verd, i que posat després d’escola provoca una cacofonia, per la manca de concordança de gènere. Es pot pensar que l’expressió verd com a color, que només és masculí, no s’hauria de relacionar amb la paraula escola, femenina. Això genera una dissonància curiosa difícil de justificar. Ho deixo per als debats que corresponguin. Avui, escola Verd és el nom de l’escola que es troba al centre del barri de l’Eixample en la confluència entre els carrers Joan Maragall i Bisbe Lorenzana. Però no sempre ha tingut aquest nom. En la seva construcció l’any 1933, en temps de l’alcalde Miquel Santaló, va ser l’escola de la Mercè, en referencia al barri de l’Eixample de la Mercè, nom també del barri del qual encara forma part. Posteriorment, el 1939, coincidint amb la finalització de la Guerra Civil, i fins al 1964, va tenir el nom d’escola Ramon Turró, biòleg i filòsof català, i va ser una escola de nenes fins que en la dècada del setanta es convertí en escola mixta. Després del 1964 el nom es va tornar a canviar pel de Bisbe Lorenzana, nom del carrer de l’escola i, finalment, el 1990 se l’anomenà, a petició dels veïns, pel nom amb què era coneguda, col·legi Verd. El canvi de col·legi per escola ha generat aquesta confusió.

Durant aquestes darreres dècades, l’escola, situada entre edificis i al costat de la Clínica Girona i d’un munt de serveis mèdics, ha vist com els espais eren justos i sense marge d’ampliació. Amb poc pati, els nens havien de fer torns per jugar des de les primeres hores d’escola. Un pati petit és el marc de les pintures de l’artista Bosch Martí, que formen part de la història del centre. S’hi han viscut anècdotes de tot tipus. Una de les més curioses és la d’una família que, anant amunt i avall de les escales, no trobaven on fer les radiografies i les analítiques. Era tal l’ordre i la netedat asèptica que ben bé semblava una clínica. La proximitat a la Clínica Girona i un accés fàcil, obert, els va portar a la confusió. Molt aviat, coincidint amb el trasllat de la Clínica Girona, l’escola podrà recuperar alguns metres quadrats necessaris per esponjar espais i serveis. L’increment del pati, la reordenació d’espais i el manteniment de la matrícula en una línia permetrà millorar el servei i el seu projecte educatiu. El seu projecte estel·lar és Viure la catedral, que s’emmarca en la innovació i el coneixement interdisciplinari. És a través d’aquest marc, entre altres projectes, que poden portar a terme un treball sempre actualitzat i connectat amb la ciutat. El Verd segueix superant entrebancs, avançant en la recuperació de la normalitat, trencada pels fets de l’1 d’octubre. Aquest dia formarà part de la memòria històrica de l’escola. En aquest sentit, la feina que fan cada dia els mestres a les aules permet construir un relat que ha de servir per formar ciutadans crítics i compromesos amb el seu país. El verd, així, és el color de l’esperança.