Dedicatòries

Els que publiquen llibres es guarden sovint una pàgina per inscriure-hi una dedicatòria. Aquests breus redactats solen contenir missatges implícits de més o menys importància. A vegades tenen una punta de malícia: “A tots els meus familiars, llevat de dos”. Les especulacions es disparen. Altres vegades, suggereixen alguna dolça revenja. El popular P.G. Wodehouse, l’escriptor humorístic anglès, era donat a posar comicitat a la mateixa dedicatòria: “A l’amic tal i qual, sense l’encoratjament i comentaris constants del qual aquest llibre hauria pogut estar acabat de fa molt de temps”. Hi ha casos, però, en què la dedicatòria agafa una dimensió tan íntima com inefable. Penso en Julian Barnes, el més elegant dels narradors anglesos contemporanis, que s’ha passat la vida dedicant els seus llibres a la Pat, la seva esposa i agent literària. Desgraciadament, Pat Kavanagh va morir fa deu anys. Fins llavors, els llibres de Barnes portaven aquesta inscripció: “To Pat”. A partir de la seva desaparició l’escriptor va canviar lleugerament el text de les dedicatòries. El vidu Barnes va quedar devastat i va escriure un llibre extraordinari on sense mencionar-la hi planava l’absència irremeiable de la seva dona. A partir de llavors les dedicatòries deien: “For Pat”. Un subtil matís semàntic que indicava que els llibres, ara, eren una ofrena al seu record. Els devots lectors de Barnes hem anat passant de “To Pat” a “For Pat” amb emoció continguda, fascinats per la lleialtat del nostre home. Per això quan el gener es va publicar el seu darrer llibre, The Only Story, vam quedar desconcertats. Per primera vegada un llibre de Barnes no anava dedicat a la Pat. Ara hi deia “To Hermione”, el nom de la seva amiga Hermione Lee, una distingida professora de literatura. Tenim dret a especular? Quant dura un dol? Com es fa per mantenir-se fidel als records i seguir compromès amb la vida? En algunes dedicatòries hi ha brevíssimes, commovedores, declaracions de principis.