Tribuna
La República groga
Potser el principal retret que se li pot fer ara, al moviment sobiranista, és el d’haver passat de parlar de república a demanar respecte pels símbols, els representants i les institucions. El llaç groc ha ocupat el lloc de l’estelada. L’Estat ha reaccionat d’una manera tan desorbitada i fins i tot il·legal enfront del procés català que ens ha fet retrocedir fins a posicions prèvies al dret a decidir: la batalla pel groc, pel llaç de solidaritat amb els presos polítics; la recuperació de les institucions intervingudes en virtut del 155, la impossibilitat de formar govern, el despertar del dimoni feixista als carrers…
Tot sona més a “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” (el lema del febrer de 1976) que no a república, enmig d’una reculada en la percepció que com a societat tenim dels nostres drets polítics. La persecució de cantants de rap, de rock; el segrests de publicacions incòmodes amb el poder; la soledat dels jutges espanyols en la seva croada contra els polítics independentistes a l’exili –que no troba complicitat en cap judicatura europea–; la sensació d’injustícia davant d’uns jutges que no volen entrar a considerar la violència que van rebre els votants l’1-O passat; sumat a l’escàndol de la condemna del PP per corrupció, ja en sentència pel cas Gürtel; més el creixement de l’espanyolisme desinhibit de Ciudadanos, amb el seu nacionalpopulisme de manual –a punt en les enquestes d’assaltar l’alternativa a La Moncloa–, tot fa que l’independentisme s’hagi de confondre amb un altre moviment de fons, el d’una mobilització pels drets elementals: tolerància, respecte a les institucions pròpies, capacitat dels ciutadans d’expressar-se lliurement, etc.
Ara mateix, l’ambient és el d’una altra transició, com si el procés català hagués estat el desencadenant d’una altra mort de dictador, encara que aquest segon enterrament potser serà més difícil, portarà més dificultats perquè els vigilants de l’ortodòxia no necessiten fer ara cap cessió, i poden reafirmar-se en les seves posicions amb total desimboltura; fan del discurs contra el catalanisme el principal punt d’un programa polític que els permetria arribar a dalt de tot. No hi ha generositat, cap voluntat d’entesa, les posicions de cada bàndol –fins i tot en les faccions que té cada un dels dos sectors dins les seves fileres– s’han fet inamovibles, plenes de llops. No hi ajuda gaire que permanentment estiguem a punt de convocar eleccions, a Madrid o a Barcelona.
Ni l’unionisme vol pactar una tercera via, ni l’independentisme sembla disposat a conformar-se amb res que no sigui una república, sobretot quan la monarquia parlamentària espanyola està en plena involució i arrossega el país cap a un retrocés que, en la seva caiguda, se’n pot emportar encara més drets i llibertats. Qualsevol polític que vulgui rebaixar les expectatives surt escaldat; propis i estranys busquen de fer-lo semblar ridícul. Aquest ja sembla un joc de tot o res.
El MHP Torra es pot fer un fart de demanar diàleg, que tanmateix només el rebran si és per humiliar-lo; si poden fer de Torra –ara que ja l’han convertit retòricament en un xenòfob– un trofeu més del safari infinit contra Catalunya, que permet als caçadors més abrandats somiar a perpetuar-se o ocupar el poder d’una vegada per totes. Contra Catalunya, Espanya, en temps de realitats simplificades, es governa millor. Tot plegat ja s’assembla més a la trama infernal de Joc de trons que no a cap forma de política il·lustrada.
A sobre, a Madrid entren en una nova fase de la partida, amb la seva moció de censura, la qual, m’atreveixo a conjecturar, té poques possibilitats de viabilitat. El PSOE es veu dramàticament empès a plantejar-la, però Ciudadanos no voldrà investir un candidat que podria agafar volada i eclipsar Rivera com a opció de futur. El PP sobreviurà per la mateixa raó que Espanya aguanta: les alternatives fan més por que la trista realitat. Ningú vol arriscar, sobretot perquè saben que els altres els mossegaran el coll tot d’una que en tinguin la més mínima oportunitat. I Catalunya es converteix no en la manera de solucionar el problema sinó en la pilota en disputa.
El que pot fer el sobiranisme és acceptar que la partida serà llarga, no renunciar al combat moral però intentar jugar a tots els taulers, tenint en compte que cada contesa té el seu tempo i que les prioritats són mòbils. Només el realisme ens permetrà guanyar; qualsevol pla basat en els somnis i les quimeres, amb l’optimisme màgic que ha mogut el procés fins ara, ens portarà a més frustració i desesperança.