Lloar Espanya és un premi

Definitivament, Espanya no té sort amb els premis periodístics. Del 1975 al 2014, tot plumilla ibèric que escrivia en castellà amb un cafè al Café Gijón i un matí de visitant a La Moncloa anhelava el premi César González Ruano. La Fundació Mapfre el va mantenir fins a la publicació d’El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado, en què Rosa Sala Rose y Plàcid Garcia-Planas destapen l’obscura biografia de qui va definir el periodisme com “tocar-li els collons als àngels” quan en realitat ell tenia fites més terrenals com ara traficar amb salconduits a la França ocupada pel nazisme i delatar jueus. El premi va distingir Federico Jiménez Losantos (1992), Alfonso Ussía (1994) o Félix de Azúa (2011), entre d’altres, abans de morir de la vergonya fa quatre anys.

Com si sospités que el González-Ruano ja va premiar tot el talent propi premiable en castellà, el ministre d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, vol premiar ara el talent forà creant els Premios de Periodismo Palacio de Viana amb 12.000 euros al corresponsal estranger a Madrid que millor contribueixi a la bona reputació d’Espanya després de l’actuació de Mariano Rajoy contra el procés. Dastis demostra així que no és rancorós, perquè s’ha de tenir esportivitat per no excloure la BBC després que el periodista Andrew Marr li etzibés aquell cèlebre “està vostè dient que aquestes imatges que la gent ha vist de la Policia espanyola intervenint agressivament als col·legis electorals són imatges falses?!”, però el premi és ja una chirigota europea. “No crec que me’l concedeixin! I si ho fessin, espero que els meus caps m’acomiadin per propagandista”, ha dit Mathieu de Taillac, de Le Figaro. “Si no els pots convèncer, compra’ls!”, ironitza Martin Tonner, del danès Berlingske. Al tancament d’aquesta edició, la fiscalia espanyola encara no havia obert diligències per investigar si mofar-se d’un premi espanyol que et vol subornar és supremacisme.