Enraonar

Això és el que ha demanat el president Quim Torra al nou president espanyol, Pedro Sánchez. És possible, altament probable, que Sánchez s’avingui a reunir-se amb Torra perquè abans d’arribar a presidir Espanya ja havia manifestat la voluntat de fer-ho i ho ha reiterat un cop guanyada la moció de censura que ha tombat el govern del Partit Popular de Mariano Rajoy. Ara, el que penso és que es parlarà molt però s’enraonarà poc. Hi haurà diàleg però de sords o de besucs. No crec que Sánchez vulgui entrar en raó. Entre d’altres motius perquè ell i el seu partit han col·laborat i propiciat aquest distanciament amb Catalunya, perquè té moltes hipoteques per pagar i perquè dissabte davant del rei, el ja expresident, les autoritats civils i militars i el notari major del regne, el ministre de Justícia sortint, va prometre lleialtat a la Constitució espanyola. Ja ho veurem, però diguéssim que tots aquests precedents no són gaire engrescadors.

Davant d’això hi ha l’esperit català, tossut, ferm, obstinat, que porta aquest verb incrustat en l’ADN. Enraonar. Més que un verb és una actitud. Enraonar vol dir parlar, sí, és cert, però amb el matís que implica que vol dir que, a més, es “raona”, és a dir, que s’escolta l’altre, que es respecta l’altre, que un cop debatut el que s’havia de parlar, es delibera i s’intenta arribar a conclusions de forma constructiva i satisfactòria per a ambdues parts. El president Torra ha fet aquest matís, el de voler enraonar. Parlar amb el cap i deixar de banda el cor. No sé si a l’altra banda estan disposats a establir aquest diàleg fonamentat en la raó i no en l’estómac, en la política i no en les lleis, en els fets i no en les paraules, en la voluntat d’arribar a una entesa real i cordial des del mateix nivell i no des de la superioritat. Només si s’entén el diàleg d’aquesta manera hi haurà una possibilitat de resoldre el problema i serà gràcies a la capacitat de totes les parts de saber conjugar aquest verb tan català, tan eloqüent com necessari: enraonar.