LA GALERIA
Objectiu: incomoditat
Diguem-ne restaurant. Set o vuit hi tracten de dinar o sopar asseguts en pufs i aproximacions de seients posats al voltant d’una taula baixa i petita. Prou baixa i sobretot prou petita perquè, a tots els que l’encerclen, la tauleta concèntrica els quedi a una certa distància. Els plats, de disseny, se’ls han anat portant ells mateixos des de la barra mentre van arribant. Quan volen deglutir-ne el contingut han d’allargar ostensiblement el braç per agafar el tovallolet, la forquilla i el bol. Amb les dues mans ocupades mantenen l’equilibri sobre el seient i van picant trossets del que hi ha dins, a vegades saboroses creacions del xef com ara fragments de tofu o minimandonguilles vegetals. La copa –grossa, cada u amb el seu culet de vi, mai una ampolla compartida–, la canya o l’aigua esperen a la tauleta; cada vegada que volen fer un glopet, mentre plat i forquilla queden en una mà, inclinen el cos, abasten la beguda, recuperen la verticalitat, fan un xarrupet de monja i tornem-hi. Mengen reunits però autònoms, practicant una mena d’onanisme alimentari, compartit però descompassat. Aquesta manera de fer com si es dinés o se sopés fa uns anys hauria estat pròpia d’una secta parafranciscana o filotrapenca: menjar malament i beure poc en actitud de sacrifici. Però la postmodernitat encara permet més refinament. Abans, als ordes penitencials algú dormia en llit de pedra i es lligava el silici per turmentar-se la carn pecadora; per a aquests àpats les deixuplines afegides –plaers de postveritat– les faciliten els espais gastronòmics que per seure disposen de tamborets alts, inestables, incòmodes i coronats per un petit triangle que es clava al cul; vet ací un plus de patiment –mantenir la posició de la cigonya– mentre s’ingereix poc i confús. Després d’aquestes comunions civils el cel laic ja és d’aquests addictes; és indecentment car però no se n’adonen perquè cada u es paga la pròpia niciesa consumida. La tele assenyala tendències o les incita, tant li fa. El cas és que els protagonistes del serial de les quatre, persones de la mateixa edat –la cinquantena ben portada–, algunes a punt de ser avis i d’altres de ser pares, aparentment satisfets..., sovint dinen o sopen tal com dèiem. Però tot pot tenir una lectura positiva: aquestes ingestions els fan estar primets i el manteniment de l’equilibri asseguts en mobles de Mon oncle de M. Hulot, els proporciona una envejable cintureta que, Déu no ho voldrà, no ha de derivar en cap problema vertebral.