N’haurem de parlar

Algun dia n’haurem de parlar. No cal esperar que la taquicàrdia se’ns relaxi ni que el dolor i la indignació de les presons i dels exilis s’hagi esvaït. Ni tampoc ajornar-ho per a la matinada en què finalment la fúria que s’ha despertat deixi de trasbalsar-nos i ja no sigui imprescindible anar pel món amb la defensa alta i el posat sorrut. Era una revolta i ho era contra el poder establert. No era un passeig amable entre la seguretat frustrant de la sagrada Constitución i la seguretat esperançadora d’un procés constituent, sinó un episodi de la llarga i perseverant lluita d’un moviment social, transversal i popular, que s’havia proposat assaltar la Bastilla o el Palau d’Hivern o entrar a Santiago de Cuba i fer-ho pacíficament, democràticament. Calia negociar, naturalment. I procurar que ningú no hi prengués mal i, si convenia, retrocedir per agafar embranzida i fer el darrer pas des de la més plena de les legitimitats. Però era una revolta. O encara més, era una revolució, perquè les revoltes quan es proposen tombar el poder establert són revolucions. Les tres crisis donaven i donen sentit a l’aspiració de trencar amb el règim del 78. La nacional, perquè ja fa anys que el nacionalisme espanyol es nodreix electoralment de l’anticatalanisme; l’econòmica, perquè l’Ibex, la banca, els causants i beneficiaris de la crisi que era i és una estafa, tenen subjugat el poder polític i ens condueixen cap a un nou feudalisme; i la crisi democràtica, per les mateixes raons i perquè el nostre sistema democràtic ja fa una eternitat que ha perdut l’ànima.

Era una revolució que havia de ser democràtica i pacífica però que desafiava el poder establert, convençuts que vivim en un espai-temps on els tancs ja no poden sortir al carrer. Però havíem d’imaginar que la policia es faria veure, i la judicatura i la premsa i tot allò que un dels Marx definia com superestructures, que existeixen i actuen en funció dels interessos de les classes dominants. I saber que la Rosa Parks va ser arrestada, jutjada i sentenciada i va perdre la feina i va haver de canviar de ciutat. I que Gandhi va ser processat i condemnat per sedició. I que les revolucions convoquen contrarevolucions i que els feixistots assaltarien alguns carrers. Havia de ser una revolució i la multitud que va participar en el referèndum de l’1-O i la que es van manifestar el dia 3, hi apostava. I qui sap si la ira desencadenada i les ganes d’escarmentar, de sotmetre i d’atemorir, demostren que el poder va arribar a trontollar. No ens havíem d’haver assegut encara al seient prohibit si pensàvem aixecar-nos-en de seguida o si el que ens preocupava era simplement esperar que l’altre s’aixequés primer per guanyar-li les eleccions. Hem de lluitar perquè els presos i els exiliats recuperin les llibertats, per descomptat, però de tot això, tard o d’hora, n’hauríem de parlar.